dimecres, 15 d’octubre del 2014
dijous, 28 d’agost del 2014
EL QUE ET REGALA L'EMBRUNMAN
15 d´agost és data assenyalada per al món del triatló. A Embrun, una petita localitat de la regió de la Provence-Hautes Alpes, es celebra el triatló de distància IronMan anomenat Embrunman.
Triatló i duresa. Amb aquestes premisses penso en algunes de les proves que he tingut la sort de participar. Tinc els meus favorits; alguns d´ells reuneixen tot el que busco en una prova esportiva: recorreguts atractius, bona organització i repte esportiu.
Quan entenem que una prova és dura? Sembla que quan parlem de la duresa d´un triatló tots pensem en el mateix. Recorreguts difícils, natació amb onatge, aigües fredes... perfil ciclista muntanyós, dominat pel vent; carrera a peu complicada, amb constants pujades i baixades, per muntanya, amb terra... condicions meteorològiques desfavorables, fred, calor, vent o pluja... Si alguna d´elles eleva a la màxima expressió tots aquests condicionants, aquesta és, sense cap mena de dubte, l´Embrunman.
Segurament hi ha qui es pregunta què és lo que té de meravellós l´Embrunman, a jutjar per la cara d´esgotament dels triatletes al llarg de la prova.
Embrun és un petit poble en ple Alps francesos, situat a escassament 2 hores de Marsella, entre Gap i Briançon. Durant mesos es prepara per acollir una prova única i que recull diversos ingredients per convertir-la en un repte en majúscules. Hi ha en aquest petit poble una màgia especial i una energia envaeix al triatleta, sobretot a aquells que d´això n´hem fet un estil de vida. No hi ha glamour, és com tornar 20 anys enrere, però et dona l´oportunitat de poder competir on tantes i tantes batalles ciclistes i triatlètiques s´hi han disputat. Recordo, fins i tot, algun article d´anys enrere on Antonio Alix narrava esplèndides cròniques esportives esdevingudes en aquest indret. És un prova diferent, especial, pura. Té un caràcter particular, difícil de trobar avui en dia en altres proves similars; aquí encara ets capaç de respirar l´autèntic esperit de la llarga distància. La seva màgica natació, amb una primera volta al llac totalment a les fosques, el seu espectacular recorregut ciclista (i aquí la paraula ciclista adquireix tot el seu significat) i la seva duríssima marató, la gran trampa d´Embrun, que et dóna una gran lliçó d´humiltat. Embrunman és, sense dubte, la catedral del triatló.
Tot comença a les 6:00 h del matí, la sortida es fa tensa, no es veu res, només tu, el rumor d´alguns triatletes i l´ànim dels que ens acompanyen. El temps no és important, si en qualsevol prova d´aquest tipus la natació és un tràmit, aquí encara ho és més. Toca estalviar energies per quan es necessitin. L´aigua no està freda, al contrari del que es podria pensar. La natació s´acaba i toca abrigar-se. És d´hora, fa fred i el dia serà llarg. Només iniciar el tram de bici ja comencen les rampes del primer port. Les forces estan intactes i no es fa dur.
Això és una lluita individual contra un mateix i contra els elements, cadascú sap molt bé on està el seu lloc, mentalitzat de superar el desafiament sense mes ajuda que les pròpies forces. La màgia de la llarga distància t´ensenya a lidiar amb els reptes. Vas progressant poc a poc, et vas marcant noves metes. Et forma física i mentalment, et dona valors de superació, compartir i treballar en equip...
Hi haurà a qui li estranyi que es parli d´esperit d´equip en un esport que tendeix a valorar els èxits individuals. Sens dubte però, l´únic moment en què el triatleta de llarga distancia està sol és quan es planta sota l´arc de sortida. Em va impactar el testimoni d´un escalador britànic quan al cim de l´Everest es va quedar durant 10 minuts esperant que arribés el següent expedicionari. A 8.848 m d´alçada l´oxigen és escàs i la vida es posa en perill. En arribar el seu company, es van abraçar i va començar el descens. El seu testimoni deia: ‘quin sentit té qualsevol èxit si no el pots compartir...’ Aquest encaix d´absoluta comunió, tant a nivell personal com d´equip, em resulta fonamental; un verdader assemblatge de capacitats tècniques, actituds comuns i valors compartits. Sincerament, no puc imaginar fer el que faig sense poder gaudir de la personalitat i la capacitat de cadascun dels membres del Club. Portar el nom Girona – Costa Brava arreu del món dóna, inclús, una mica mes de sentit a tot plegat.
Només coronar es comença un ràpid descens que ens porta de tornada a Embrun. D´aquí fins al poble, uns 40 kilòmetres còmodes, amb algunes pujades suportables. Fins als peus de l´Izoard no hi ha trams molt durs. L´entorn esdevé en el teu millor aliat, una passió difícil dntredre en un terreny de joc impressionant. Malgrat la llegenda, és un port fàcil, molt llarg, però no excessivament dur. A mida que es va ascendint, et venen a la memòria les grans batalles ciclistes que s´han comès en les seves rampes. Durant tota l’ascensió, hi ha molta gent animant a peu de carretera; així l´esforç s´assimila millor. L´entrada a la Casse Deserte és espectacular, un entorn inhòspit i estèril que ha fet de teló de fons d´alguns moments claus en la història del Tour de França. Es corona el port a 2.361 m d´alçada, just uns metres després d´haver deixat el monument que la muntanya li dedica a Fausto Coppi ‘il Campionissimo’.
L´esperit dels que amem l´esport fa que no necessitem rendir contes mes que a nosaltres mateixos i al nostre afany de superació. La prova és, en sí, un gran premi a tots els esforços realitzats durant la llarga preparació i als sacrificis personals realitzats, que únicament l´esportista i els que estan a prop d´ell coneixen. Per la resta, la prova només serà un lloc o una marca. Per nosaltres, en canvi, és molt mes, valorant cada petit sacrifici i cada entrenament com una petita victòria. En aquestes condicions, la paraula fracàs no pot estar en el nostre vocabulari. Pot haver-hi decepcions, però mai fracassos.
La baixada es fa rapidíssima, amb fred; sembla que des d´aquest punt ja no queda res, però ara realment comença la prova. Aquí és on pots començar a apreciar la duresa d´aquesta competició. L´experiència sempre t’ajuda, però també et fa veure la dimensió de la prova des d´un altre prisma. Si tota la prova és un gran viatge interior, a partir d´aquí ho és encara més. La soledat del corredor de fons elevat al seu màxim exponent. És quan t´acostes al penúltim port que tornes a veure gent, i sense temps per pensar, enfiles dos quilometres amb rampes duríssimes; anem quasi parats, la gent anima caminant al teu costat...
T´acostes al final del tram de bici, hem passat fred, calor,... sembla que ja acabes però qui va dissenyar el recorregut ens té preparada una darrera sorpresa, uns durs kilòmetres que fan allargar encara més l´esforç. Aquest últim port, ja a Embrun, es fa dur i llarg; són 6 quilòmetres, tot i haver-hi passat varies vegades en els darrers anys, vas fent metres amb l´esperança que aquell quilòmetre sigui el darrer. Només queda la baixada fins a boxes per una carretera en molt mal estat, en la que les forces fallen i qui et domina és la inèrcia pista avall.
Ja només queda ser fort mentalment. Cada pas t´acosta a la meta. Et vas creuant amb gent, invencibles davant la temptació de l´abandonament. Només queda posar un peu darrera l´altra i fins al final. Ja ho tens, els últims metres, les sensacions, les emocions, l´adrenalina, els records de tot fins arribar aquí, la gent que t´acompanya... en aquest instant torno a sentir perquè faig tot això; per viure proves com aquesta em vaig aficionar a aquest esport. Cap amant del triatló, de la bici, de l´esport pot deixar de fer almenys una vegada aquesta prova, la catedral del triatló... Embrun.
I quan algú em pregunta perquè ho fem, jo sempre penso en l´Embrunman... llavors trobo la resposta.
Crònica escrita per Josep Maria Costa.
dimecres, 25 de juny del 2014
TRIATLÓ OLÍMPIC DE CAMBRILS
.jpg)
Triatló de cambrils, estreno en distancia Olímpica.
Tot comença al posar el peu a cambrils, inundació de sentiments sensacions, tinc moltes ganes de gaudir del meu estreno en la primera ciutat que soc capaç de recordar, aquí vaig viure i vaig passar uns anys molt feliços d’infantesa. Arribo i vaig a casa uns amics dels de la família que es on dormiré.
Son les 5:45 quan sona el despertador i em llevo, per sorpresa meva la meva mare s’aixeca i em prepara l’esmorzar. Em desitja molta sort i cap al box. Allà ens donen el xip i preparo les coses. Diuen que el neoprè es opcional l’aigua a 20 º.
Surto del box amb el neoprè a l’espatlla i a mirar la platja on vaig aprendre a nedar. Veig com posen les boies tot sembla a punt. Em poso el neoprè, un matrimoni francès que em veuen apurat m’ajuden a cordar-me’l. Cap a escalfar a la platja, primer escalfament serio, anar a i tornar de les boies uns 400 m aprox, em sento de cine.
Ens disposem a la sortida i rollo Ironman dos canyonassos al primer la gent es posa nerviosa i va cap a l’aigua, mira que ho ha advertit la organització... res tu tothom a lloc i al segon tots a l’aigua. Fins a la primera boia quedo parat de la gent que avanço, després veient la sortida del esprint veig que molta gent ha decidit fer trampes i córrer per la platja i després tirar recta cap a la primera boia. No ho acabo d’entendre tenint en compte que som una colla d’aficionats quin sentit te fer trampes??? Bé ells sabran hauran fet 1300 metre de natació essent optimistes.
Un cop completada la primera volta sortida Australiana, a donar la volta a la cadira del socorrista, just per veure que tinc un grupet a davant que em deuen portar uns 25~50 metres. Segona volta nedant tranquil al meu ritme sense caps peus que em guiïn. Enfilo la ultima recta i començo a doblar gent, dic carai Aleix això va bé.
Surto de l’aigua i ens fan fer una passejada corren entre la gent que quedo parat i penso dins meu, el que s’ha de fer perquè hi hagi espectacle...
Per primera vegada faig cas a en Davesa i intento deduir si hi ha moltes o poques bicis, en veig moltíssimes, Ole tu Aleix. Faig la T1 de cine, per ser un novell com jo no he de posar el cul a terra i flis flas el neoprè fora.
Agafo la bici a darrera uns paios, cap porta mitjons ( jo tampoc, mode flipat on). Al primer i únic repatxo llenço la tovallola i els deixo escapar, penso dins meu en vindran a darrera. Noi com costa que arribin els de darrera, ens quedem 3 que m’atrapen però estan pensant el mateix que jo i aquí anar fent, el grup es va ampliant però de valents pocs, no es fins a mitja volta que el de davant comença a renegar flipant que els de darrera es van quedant al darrera. Ens atrapen 2 del Granollers, sorprès un el conec d’haver coincidit a Calella nedant a la platja el saludo i em diu, collons si que he nedat bé si t’he atrapat aquí, jo penso tu deus haver nedat bé o jo per ara vaig de pena en bici. Res tu gas i a seguir el grup.
Quan acaba la primera volta la cosa sembla que es comença animar una mica i es comencen a fer relleus a davant i anem anant mes de pressa, visc moments d’eufòria i fins i tot faig un relleu, allà davant em poso a tremolar, dic ai nano que els perdràs quan et passin, però no aconsegueixo mantenir el grup.
Acabem la segona volta avançant doblats trobant gent que ha caigut.. no ho acabo d’entendre però si el circuit es recta???....
Acabo la bici a per la T2, mode superflipat on i passant de mitjons i de tot la faig volant.
Començo a córrer i em poso el pulsòmetre que pugui veure el ritme cardíac, molt espantat pel tema flato, no paro de mirar el pulsòmetre, acabo la primera volta i em sento còmode dins meu penso, nen això va molt i molt bé. No es fins al km 7,5 que passo per l’avituallament, paro a veure aigua i em dic, queden 2,5 km per gaudir això ja es teu pastanaga!!! I això faig em dedico a contemplar la gent, gaudir corrent.. si si gaudir corrent el que em pensava que mai seria possible. Arribo a meta i em ve una eufòria a sobre una satisfacció una sensació indescriptible de satisfacció. Per postres allà davant em trobo la meva mare amb uns amics que em criden i em feliciten, em diuen que he fet 2h 24’ i no m’ho crec, ni en el millor dels meus somnis ho esperava, la meva mare em diu ‘no fa gaire que ha arribat el primer’ jo penso com m’estima per deu ;-).
Crònica escrita per Aleix Barcons
dilluns, 23 de juny del 2014
PALAMÓS SWIM RACE
Avui, dia 25 de maig, participaré a la meva primera travessa de l’any. No he hagut de llevar-me més aviat que els dies entre setmana, a les 6:45 h. Arribo al passeig marítim de la Fosca a les 7:45 h, a punt de recollir la bossa amb el xip i el número de dorsal. El dia està ennuvolat. El mar està quiet com un bassa d’oli. Pujo al primer autobús que ens trasllada de la Fosca al Morro de Vedell. Ja comencen a aparèixer els nervis.
Ens posem els neoprens i ens donen les últimes instruccions abans de passar pel xecpoint. Entrem a la petita cala del Morro de Vedell a esperar la sortida. L‘aigua està cristal•lina i la temperatura del mar està sobre els 16 graus. Ens comuniquen que la sortida està programada a les 9:30 h i que serà neutralitzada entremig de dues boies a uns 200 metres de la platja, ja que la cala és un pedregal i acabaríem amb els peus trinxats. Començo a provar l’aigua, està fresqueta però bé.
Em llenço a l’aigua i m’apropo a la boia de la meva dreta, amb els nervis previs de la sortida i esperant el senyal acústic per començar a moure braços i cames de forma explosiva. Ja penso, la sortida serà “a sac” i llavors intentaré agafar un ritme còmode i anar fent metres. Una vegada he deixat el gran grup endarrere intento agafar algun petit grup del davant. Aquest es va estirant fins em quedo amb un parell de persones amb les que anem fent relleus. No estaré pendent de l’avituallament perquè és poca distancia i crec que ja he fet una bona hidratació prèvia. Quan arribo a la cala Castell, em queda tornar endarrere fins a l’entrada de la Fosca. Després d’haver fet aquest tram que és fa molt llarg, arribo a l’última boia abans d’encarar la recta fins a l’arc d’arribada a la platja. La recta és a morir. Arribo a la platja i surto de l’aigua. Finalment sumant els metres acabo fent 4.590 metres. Estic content per ser la primera travessa ja que he tingut bones sensacions. Ara a per la propera, a Begur, el 8 de juny amb 7 km per endavant.
Crònica escrita per Carlus Fàbregas.
Ens posem els neoprens i ens donen les últimes instruccions abans de passar pel xecpoint. Entrem a la petita cala del Morro de Vedell a esperar la sortida. L‘aigua està cristal•lina i la temperatura del mar està sobre els 16 graus. Ens comuniquen que la sortida està programada a les 9:30 h i que serà neutralitzada entremig de dues boies a uns 200 metres de la platja, ja que la cala és un pedregal i acabaríem amb els peus trinxats. Començo a provar l’aigua, està fresqueta però bé.
Em llenço a l’aigua i m’apropo a la boia de la meva dreta, amb els nervis previs de la sortida i esperant el senyal acústic per començar a moure braços i cames de forma explosiva. Ja penso, la sortida serà “a sac” i llavors intentaré agafar un ritme còmode i anar fent metres. Una vegada he deixat el gran grup endarrere intento agafar algun petit grup del davant. Aquest es va estirant fins em quedo amb un parell de persones amb les que anem fent relleus. No estaré pendent de l’avituallament perquè és poca distancia i crec que ja he fet una bona hidratació prèvia. Quan arribo a la cala Castell, em queda tornar endarrere fins a l’entrada de la Fosca. Després d’haver fet aquest tram que és fa molt llarg, arribo a l’última boia abans d’encarar la recta fins a l’arc d’arribada a la platja. La recta és a morir. Arribo a la platja i surto de l’aigua. Finalment sumant els metres acabo fent 4.590 metres. Estic content per ser la primera travessa ja que he tingut bones sensacions. Ara a per la propera, a Begur, el 8 de juny amb 7 km per endavant.
Crònica escrita per Carlus Fàbregas.
dimarts, 17 de juny del 2014
PRIMERA VICTÒRIA FEMENINA A LA IRATI XTREM
.JPG)
Eulàlia Calveras, del Club Triatló Costa Brava, es va imposar en la dura pujada al Larrau en una etapa cicloturista no competitiva però d’una gran exigència pel desnivell i duresa de la prova
En un cap de setmana plegat de competicions, ens citem a les 3 de la tarda per sortir cap a Navarra, a la fins aleshores desconeguda per nosaltres Irati Xtrem. El matí, en Carlos Cortés ja havia sortit amb la seva dona i havia esmorzat, gairebé de casualitat, a Manresa, amb els companys del club que anaven a fer el Half de Madrid i el de Zarauz. Després d’una mala elecció a la carretera, ens plantem a Ochagavía prop de la mitjanit, cansats i amb son.
L’endemà el matí quedem els components del club per recollir el dorsal i començar una prova no competitiva, que s’agraeix molt que sigui lúdica-festiva, la veritat sigui dita. Així, ens prenem la sortida amb molta calma i plegats fem el cim de Jaurrieta, Remendia, Abaurreagaina i les dures rampes del Muro, gairebé un quilòmetre a un desnivell increïble amb un asfalt en mal estat, que fa complicat no posar el peu a terra. El recorregut no deixa de mirar cap amunt i després de la pujada, ve una lleugera baixada i un nou port. Per sort, ens ho prenem amb calma, ens hidratem bé als habituallaments i anem a un ritme còmode. Anem tots agrupats (Pantín, Costa, Oriol, Eulàlia, Jordi, Marc i jo mateix), a excepció d’en Carlos, que ja havia avisat que tenia pressa.
El temps aguanta i de moment no plou, quan de sobte, en curva tancada a la dreta amb un fort pendent, amb traició i elovosia, comença l’inici del port de l’Errozate: 10kms a una pendent mitjana del 10%.
Pugem cadascú al ritme que vol (o pot) i altra vegada ens reagrupem a dalt, on fa una fred que pela i per sorpresa, em trobo en Carlos. Se li ha espatllat el canvi electrònic i ha hagut de pujar a plat. Penso “aquest tiu està molt sonat però també molt fort”, i emprenem una nova baixada, altra vegada molt tècnica i amb un asfalt amb mal estat, que el fa perillós i deixa les mans adolorides. Un diari que he demanat a dalt m’ha salvat del fred i de seguida em torno a trobar els meus companys de viatge, els inseparables Costi i Pantin. Dos ports més de desnivell del 5%-6% provoquen que el cansament de cames d’accentuï i ja no veiem tan clar com arribarem a la pujada cronometrada del Larrau. Hi arribem més tard del previst i allà, sobre l’alfombra vermella, s’inicia un dels ports més durs del Pirineu. Començo fort, avançant a molta gent, i m’animo. Ho dóno tot sabent que és l’últim port del dia i ara si que es compta el temps, però quan arriben les rampes del 11%, ja no ho veig tan clar. És un port llarg i vénen 4 quilòmetres al 11% que provoquen que es vegin molts ciclistes posant peu a terra. Per sort, el port té un descans de dos quilòmetres que permeten arribar a la part final una mica enter i aconseguir l’objectiu proposat, baixar de l’hora.
A dalt torna a fer fred i enfilem els últims 20 quilòmetre d’un còmode i agraït descens, per plantar-nos, al quilòmetre 128, a la línia d’arribada. Després de 8 ports i 3.600 metres de desnivell positiu, toca un merescut plat de macarrons i retrobar-me amb els companys, on entaulats, repassem els últims ports, la gesta d’en Carlos de pujar un nou port de categoria especial a plat o el ritme de l’Eulàlia a les dures rampes de l’ascens. Després de dutxar-nos ens assebentem que Eulàlia Calveras (l’endemà la premsa local la batejaria com Calderas) ha guanyat l’ascenció al Larrau amb un temps de 56 minuts. Motiu d’alegria i celebració per fer un bon sopar en grup i un gin tonic; no es guanya cada cap de setmana (de moment). L’endemà retornem a casa, amb algun quilo de més (no anavem a fer esport?) però satisfet d’haver-ho gaudit d’una gran cursa i una millor companyia.
dimecres, 4 de juny del 2014
TRIATLÓ B DE BANYOLES (MARC DAVESA)
Com ja es habitual l'últim cop que recordo haver mirat el despertador la nit anterior al Half de Banyoles eren més de les 3 de la matinada. Sona el despertador a les 6h. Quin son! A les 6:45h. em passa a buscar en David Quer i cap a Banyoles. Arribem, cosa estranya, amb molt de temps. Podiem haver dormit 20 minuts més penso, encara tinc molta son.
Sortida de natació. Companys que l'any passat van anar-hi em deien que la sortida seria tranquila i neta. Però aquest any hi ha el doble de gent que l'any passat i sembla un sprint!. Comencem a nedar, no porto ni rellotge ni Garmin ni res, només noto que la cosa aparentment va bé. Em torbo al mig d'un grup. Passen les boies i la cosa no s'estira, però segueixo nedant. Vaig pensant en la tècnica: braçada llarga, fes el "rolido". Finalment arribem a les escales, amb una mica de cua per pujar. Mentrestant pujo, pregunto a un que passa per allà quan temps portem. Em diu 37 minuts. Hòstia! Ja era hora! Per fi he pogut passar els temps de piscina a competició. 1:40 els 100. Estic molt content, després de les males experiències a l'aigua això sembla un petit punt d'inflexió. (veurem...)
Comencem a córrer els 200 metres que separen l'Estany dels boxes. Menstres corro i em vaig descordant el neopré, passa pel costat un tiu amb el trisuit del TGCB. No és en Pera Sala ni en David Quer, per tant, és l'Albert Olcina. No ens coneixem tot i haver coincidit aquest any a la Marató de Barcelona i al Half de Salou. Ens presentem mentres correm cap a boxes.
Tram de bici. Comencem a pedalar. El tram urbà està premés el drafting. I ja comencem amb el xou de cada competició i els draftings: uns enfadats, els altres que diuen que no poden fer res. Crec que en el cas de Banyoles el problema es que hi havia massa gent i les carreteres molt estretes. Algún pre-pro increpava els que no som tant bons. I pensava...a Salou era al revés, allà eren els Pre-pros i pros que xupaven roda...i allà si hi havia espai. En fi. La segona volta, la cosa s'estira i llavors ja es pot evitar no xupar roda.
Durant tota la cursa de bici adelanto a molta gent, em sento super bé!! Una mica desbocat i tot..frena que petaràs!! pensava, però les cames volien marxa!
Amb tot arribem al final, entrem a boxes, allà veig en Mikel, en Pau i en Pantin animant. En Mikel i en Pau ja havien aparegut en algún tram de la bici, i s'agraeix!. Arribo a boxes i sorpresa! Veig que hi ha molt poques bicis!. Collons si que vaig bé!.
Comencem a els 21 km. Va ser un de més a menys!, per culpa d'un "amago" de rampa, de la calor, i del cansament. Tot i els ànims dels companys del club, de la meva dona i el meu fill, no puc aguantar el ritme i a l'última volta faig el catacrack final, i "deambulu" com puc fins a l'arribada salvant els mobles amb 1:39...però quan més cansat estàs arriba el millor de tot!. Falten uns 100 mestres per l'arribada i el meu fill surt a córrer amb mi! van ser els millors 100 metres de la meva vida.
Al final 4:42 minuts i posició 160 de 421. Molt content de com han anat els 3 reptes de la temporada: Marató Barcelona, Half de Salou i Banyoles, superant amb escreix els ritmes i temps que m'havia proposat.
I tot de manera natural, gaudint amb la gent de TGCB: el entrenenaments de l'Enric i en Mikel, els consell de natació dels peixos de l'equip (Aleix i Presas), les apretades de rosca d'en Pantin pujant a les Encies, els Kilometres i kilometres de runing amb les fieres de l'Edu Palomer i en Pere Ordis, la matxacada nocturna de 30 Km donant voltes a l'estany a proposta d'en Gasau (aquí potser no vaig gaudir tant), i les sortides de bici dels dels dissabtes (Quer, Adri, Hector, Pinsach, Aaron, Paja, Xevi Presi, Albert Grau, Pantin, Pere...). I de tot el TGCB!
Crònica escrita per Marc Davesa
dijous, 29 de maig del 2014
PODI DE FÈLIX CASTILLO A LA MITJA MARATÓ DE MUNTANYA 2PIKS
Hola, primer de tot em presento, em dic Fèlix Castillo i és el primer any que formo part d´aquest club, el Triatló Girona Costa Brava.
Tot i que no practico triatló, corro i pedalo, i ho combino fent algún duatló de muntanya, curses a peu i alguna cicloturista.
Aquest cap de setmana la gent del Waterpolo Anglès, organitzaven la Mitja Marató de Muntanya del poble, coneguda com la 2Piks (1000m d+).
Era la tercera edició, i per diferents motius no l´havia pogut còrrer mai.
Podríem dir que és la cursa de casa, la que transcorre per la muntanya de Sta.Bàrbara, on entrenen els senseFrontal, grup d´atletes
locals amb els que tinc la sort de compartir alguns entrenaments i moltes coses més ;-)
Doncs bé, si és la de casa, deu ser important, així que el dia abans a fer bondat, sopar el que toca i a dormir aviat!
Al matí m´aixeco un parell d´hores abans, s´ha de seguir el protocol de cursa, bon esmorzar, comprobar la bossa per no deixar-me
res, visita o visites al lavabo que facin falta....i aviat cap Anglès. Una cosa em posa alerta de bon matí, i és que, al grup de whatsapp
de senseFrontal, no hi ha cap missatge, al contrari del que seria un cap de setmana normal....hi ha nervis....tensió.....gairebé es pot tallar amb un ganivet...jajaja.
Aparco amb temps, i vaig a recollir el dorsal. El problema d´anar a una cursa on coneixes molta gent, és que tot va molt més lent,
no pares de saludar, corredors, organitzadors, acompanyants, i el temps va passant.
Pràcticament no em dona temps a escalfar; molt bé noi, comencem bé....
Ens avisen que queden 5 minuts per la sortida, i m´acosto cap a l´arc. Ara ja som tots aquí, els que aquest matí no deiem res, estem
a punt. És l´hora de la veritat.
Tan bon punt donen la sortida, surt tothom com un cohet. A fonduuuuu!!!!!!
Evidentment no em vull quedar enrere, així que gasss aquí!
Els primers 3 kilometres es poden còrrer bastant "bé", i es tracta d´aguantar amb el grup davanter. En Dídac lidera la cursa
i aviat deixem de ser un grupet per passar a ser una fila. Ja hi som, les pulsacions a dalt de tot i tardaràn mooooolta estona en baixar. M´agraaadaaa!!!
A partir del km 3 ve la part amb més desnivell de la cursa, que d´altrabanda és on em sento més còmode, així que faig una accelerada
abans d´entrar al corriol de pujada, i em poso al capdavant. Tinc clar que n´hi ha uns cuants que no podré deixar, però la cuestió és estirar
el coll a algún i mirar de que la fila perdi efectius. Passem pel primer avituallament, on hi ha un altre integrant del grup, en Ruski (mereixeria un escrit a part però
avui no toca), aquesta vegada no corre, ha anat a donar un cop de mà, i com té clar que en aquell primer punt cap de nosaltres es pararà, es dedica a fer fotos i donar ànims.
Des d´aquí et dono les gràcies Ruski, per fer-me una foto on es veu clarament que vaig davant d´en Rubén, jajaja (que com no, acabaría guanyant la cursa, RECORDEU AQUEST NOM!!!), la veritat és que últimament poca gent té aquest privilegi! Encara que sigui momentàni.
A mida que es van acumulant els metres de desnivell, es van deixant de sentir passos i respiracions forçades, ja només hi som 3 allà.
Bona esporgada, però.....En Rubén, en Sarsa i jo....uffff, no és el meu dia de sooort! :-(
En Sarsa perd algún metre, i del no res, apareix un altre corredor, en Coma, que havia sortit un pèl enrere, però puja molt fort. No tarda massa
en posar-se a davant, i ens torna a enfilar a l´últim corriol abans d´arribar a l´ermita de Sta.Bàrbara, punt més alt de la cursa i km 9.
La primera part de baixada és per pista, i aquí la cosa canvia i anem alternant posicions. Però en cuan hem entrat a la zona tècnica de baixada
en Rubén ha donat un cop de gas i no l´hem vist més.... CRACK!
Hem fet una estona junts, amb en Coma, però devia ser el km 13-14 que m´ha passat, m´ha agafat uns metres i ja no els ha deixat.
A partir d´aquí, la cursa ha perdut un xic d´emoció. A les rectes tenia contacte visual amb ell, però no tenia cap referència amb els de darrere,
així que no em podia relaxar. A més tant en Sarsa, com en Dídac, com l´Aleix baixen millor que jo, i no podien ser massa lluny......
Coneixia el recorregut, així que es tractava de marcar-se petits objectius i anar-los complint, però sobretot tenir ritme.
En aquells moments, encara somiava agafar el segon; perquè nooo??? Però ha sigut impossible.
Finalment 3era posició amb 1h41 min, Coma 1h40 i Rubén 1h39.
Creía que podia estar entre els 5-7 primers, però veia el podi molt complicat, així que pujar al tercer calaix ha sigut una gran alegria per mi.
Cal destacar la bona organització de la cursa, amb un marcatge espectacular, voluntaris animant, avituallaments ben col.locats, regals i com no, un bon
entrepà a l´arribada. Tot per un preu molt raonable.
Us deixo "la foto" i fins la pròxima!
GASSS!!!
Classificació complerta:
diumenge, 25 de maig del 2014
CLASSIFICACIÓ D'EN PAU BUSQUETS PER L'IRONMAN DE HAWAII
Aquest és el vídeo resum de l'Ironman de Lanzarote on el nostre company Pau Busquets va aconseguir la plaça per anar a córrer amb l'èlit del triatló de llarga distància a l'Ironman de Hawaii.
Moltes Felicitats Pau! Després de moltes braçades, pedalades i passes tens el teu premi.
Moltes Felicitats Pau! Després de moltes braçades, pedalades i passes tens el teu premi.
Ironman Lanzarote 2014_Pau Busquets from Pau Busquets on Vimeo.
divendres, 23 de maig del 2014
IRONMAN 70.3 BARCELONA (KIM SEVILLA)
.jpeg)
Ostias dorsal 1410, la meva data de naixement, és un senyal .....
Una vegada més confirmo en que si creiem en alguna cosa em de lluitar per aconseguir-la. Tenia 36 anys quan començava a nedar 10 piscines i anava a córrer 2 km, poc a poc anava sumant km i metres a l'aigua, tenia molt clar que em posaria en forma i que algun dia podria ser Maratonià...
Han passat els anys, ara en tinc 43 i em trobo a punt de sortir en una prova Ironman 70.3, ole tuuuuu kim!!!!!
Hem sortit de Tossa cap a les 8h 30' del matí, amb l’estómac fet un nus, fent carretera ja anava veient més ciclistes de lo normal, segur que molts d'ells participen demà en el Triatló. Un cop a Calella hem anat a la fàbrica llobet, els carrers de Calella són plens de banderoles, ambientassu IM per tots els costats.
Al recollir el dorsal he vist que m'ha tocat el número 1410 ( la meva data de naixement), un senyal ... demà no puc fallar. Una petita visita a la fira i cap a l'hotel per descarregar bosses i bici i tornar altre cop a la fàbrica Llobet per assistir al briefing. M'he trobat el company del club en Xavi Duran, es coneix la zona i m'ha comentat una mica el circuit ciclista. La Tenda Ironman és un autèntic negoci, unes cues impressionants, em vull comprar una samarreta on surten els noms dels que estem inscrits però la meva talla ja esta esgotada.....
Amb el meu nebot i ma mare busquem un lloc per dinar, uns coneguts ens aconsellen el restaurant TicTac, preneu nota per si mai aneu a Calella. Un cop dinat procuro fer una migdiada abans d'anar a deixar la bici a la zona de boxes, no aconsegueixo dormir ni 5 minuts, els nervis s’apoderen de mi, masses preguntes, inseguretats, no aconsegueixo canviar els meus pensaments.
Surto a les 17'30h de l'hotel per portar la bici a la zona a boxes, el trajecte des de l'hotel fins al camp de futbol ( on hi ha els boxes) és ple de triatletes i acompanyants que van amunt i avall, l'ambient és impressionant, arribo a boxes i ara si que tinc la sensació de participar en una gran prova, el camp de futbol és tot ple de bicicletes. Deixo la meva bici i desinflo una mica la roda tal com l'Enric em va comentar, així evito problemes amb la càmera d'aire, aprofito també per deixar ja la bossa amb les coses de córrer i la bossa amb les coses de bici en la carpa on hi ha instal·lada la zona de transició.
.jpeg)
Torno altre cop cap a l'hotel, els nervis no baixen i no tinc ni ganes de veure el partit del Barça, prefereixo sopar aviat i estirar-me al llit a descansar. Abans de sopar aprofito per fer unes trucades a persones que necessito sentir abans de la prova, per agafar confiança i algun que altre consell. He rebut algun whatsapp que m'ha donat subidón... Per sopar toca pasta i sopa de verdura, estic en un hotel on quasi tots són estrangers i els triatletas que tinc a les taules del costat porten molt de rodatge o m'ho sembla, jo estic serio i pensatiu i aquests estan foten conyes, per ells segur que demà és un dia més, per mi nooooo per mi és el primer 70.3.
Són les 22'00h i ja estic al llit intentant dormir, descansar, relaxar-me... les hores passen molt lentament, em poso podcast amb el iphone per intentar distreure la ment. Cap a les 4h 45' del matí m'aixeco del llit, no crec que hagi dormit més de 3 hores, baixo a esmorzar, unes torrades amb gall d'indi, fruita, yogur i com no el recovery de 226ers, va molt bé abans d'una prova o entrenament llarg. Surto de l'hotel passades les 5, fa un matí espectacular, la mar esta molt tranqui-la, quin gran moment, ja falta molt poc per començar. Altre cop camí del box per anar a deixar els bidons de bici, inflar les rodes, i comprovar que el menjar que enganxat al quadre estigui al seu lloc.
Torno a l'Hotel per recollir la família i anar junts cap a la sortida, en 5 minuts arribem a la zona de la platja on comencem l'aigua, que fort és tal com havia vist en els vídeos per internet, quantes vegades m'he imaginat estar aquí en aquest moment. Hem tiro a l'aigua per acostumar una mica el cos, amb els nervis no noto que estigui molt freda, l'espera es fa molt llarga...
La meva onada de sortida és l’ultima, el grup de 40 a 45 anys sortim els últims davant dels relleus, entro a l’aigua i intento nedar còmode però em molesta molt el neoprè, crec que me l'he posat malament, massa ràpid, m'apreta en la zona del coll, a la gola, tot i que porto baselina tinc la sensació d'ofeg, és el meu coco que em traeix. Aquest és el sector que més he entrenat, i el que més desconfiança em dona quina putada, no m'agrada això de nedar separat de la costa. Em poso a prop d'un kayak, estic nedant amb corrent en contre, no aconsegueixo nedar bé però els metres van passant, avui és el meu dia, ni em plantejo abandonar, ja n’he vist a 3 que treuen de l’aigua, surto molt més tard de lo que podria haver fet, no vull mirar el garmin....... content d’acabar l’aigua, surto i veig en Dídac i la meva mare.
Faig una transició super lenta, m'ho prenc amb calma, surto amb la bici amb ganes de gaudir-ho molt, hi ha una petit tall del recorregut que fem per dintre Calella i tot seguit agafo la NII fins a la sortida de St. Cebrià de Vallalta. El trajecte fins a Collsacreu és tot de pujada, res de diferent a lo que he pogut entrenar per Girona, em trobo molt còmode i començo a passar algun participant amb bici, poc abans d'arribar a Collsacreu el desnivell s’accentua però vaig molt còmode. Comença la baixada, un cop sóc a Vallgorgina ja em trobo els primers classificats que ja tornen, quines màquines!!!, em trobo la Conxita i el seu home que m’esperen al carrer i em donen ànims. El recorregut fins a Sant Celoni és de baixada intento anar fort i al mateix temps guardar forces per la pujada que hi ha passat Fogars de Montclús. Les indicacions són perfectes, la sensació de poder fer servir tota la carretera i no patir pels cotxes és una passada, mica a mica vaig avançant participants , estic gaudint molt d'aquest segment, tot i la duresa de la pujada aprofito per observar el paisatge és una passada maco. Un cop a dalt del segon port “la Costa del Montseny”, hi ha gent de l'organització que avisa de la dificultat de la baixada, és una carretera amb bastant pendent, curves tancades i en alguns talls d’asfalt esta en molt mal estat, em recorda una mica la baixa dels Àngels per la banda de Madremanya.
Un cop a baix estic cap al km 50 aprox i passo ja per St. Esteve de Palautordera i Sta. Maria de Palautordera, és un autèntic gustasso poder rodar sense cotxes i saber que lo més dur ja esta fet. Passo pel “Penalty box”, just passat Sant Celoni, per fer la pujada fins a Vallgorguina i altre cop el Collsacreu, ara ja és la mateixa carretera que he fet d’anada, paro un moment per motius de bufeta. Vaig pujant molt còmode, he preferit reservar una mica per no arribar fos a la mitja Marató, cada hora he anat menjant una mica i m’he pres un gel, aquest hivern he provat una marca de barretes que és una canya, per fi he trobat una textura fàcil de mastegar i molt soluble amb l’aigua.
Ja sóc a dalt del tercer port, torno a canviar els bidons, he fet cas a l’Enric i he anat intercalant Isotònica i Aigua. Sóc a Collsacreu altre cop i mica a mica vaig passant participants a la baixada. Pel meu cap ara passen les hores dedicades a bici i les sortides amb companys i companyes del club, aquests dos últims mesos he fet una millora important en la bici. La bici nova ha suposat un salt important per agafar confiança, de moment és la part de la prova que més estic gaudint.... L’entrada a Calella te un túnel perillós, esta ple de bidons a terra, en toco un amb la roda i afortunadament no vaig a terra, segueixo avançant algun participant abans d’entrar a boxes altre cop. Hem trobo en Toni, fent fotos... la ostia quin crack des de les 7 del matí que m’esta seguint. Just a l’entrada a boxes, em trobo gent que m’estimo molt, quin subidón de moral saber que m’han vingut a veure.
Faig la T2 bastant ràpid i amb un somriure d’orella a orella, tinc clar que puc fer la Mitja per sota de les 2 hores i em trobo amb forçes de sobres per acabar-la, procuro que l’eufòria no s’apoderi de mi i vaig posant petites metes, cada 5 km em faig un premi mental i li resto distància, per mi el recorregut és molt pesat i poc atractiu però és on més gent hi ha animant. Hi ha vent de cara quan faig el tros de Calella a Pineda seguint el passeig marítim, no em deixa anar lo còmode que podria anar, i la prudència per no forçar la màquina i no lesionar-me em fa ser una mica conservador. Passo dos vegades per l’arribada i veig la meva Mare i en Dídac, que maco és poder tenir familiars i amics que t’acompanyin en un dia com aquest, ells saben de lo important que és per mi aquesta prova, saben les hores que hi he dedicat, i la il·lusió posada en cada km i cada braçada.
Estic en el km 20, ara si em deixo portar pels sentits, tiro la botelleta d’aigua que tota l’estona he portat agafada de la mà i tanco els ulls per sentir la gent que anima, em deixo portar pel moment i gaudir cada sensació. Abans d’arribar veig la Toti i la Mariona, quin puntasso que hagin vingut a veure’m. Els últims 200 metres els faig al costat d’un home que porta un cotxet amb un noi discapacitat, sentiments a flor de pell, l’adelanto i veig la meva família i la Jacky!!! Ostias ho tinc al sac !! sóc finisher de la distància 70.3, mitj Ironman ( 1.900m nedant, 90 km de bici, 21 de córrer). Temps final 6h 57’
Hem posen la medalla però jo encara no toco de peus a terra... no vull que acabi aquest moment!!!!!!!
Gràcies a tota la meva gent, al Triatló Girona Costa Brava per la motivació, i especialment a l’Enric i els seus entrenaments ( tot i el estres que m’ha causat jijiji)
Crònica escrita per Kim Sevilla.
.jpeg)
dijous, 22 de maig del 2014
IRONMAN 70.3 BARCELONA-CALELLA (XAVI DURAN)
Tot comença fa 8 mesos, quan decideixo que, després de ser finisher fa un parell d’estius en un triatló de distància olímpica, vull fer el salt a la mitja distància. Reviso el calendari de proves i penso que la Half Challenge de Calella pot ser una bona opció. Sóc de Pineda de Mar, i estrenar-me en un triatló de mitja distància al costat de casa em fa especial il•lusió.
Un parell de mesos abans de la competició llegeixo la notícia de que l’empresa organitzadora de la Challenge de Calella ha sigut absorbida per la marca Ironman. Així la Half Challenge de Calella passa a ser el Ironman 70.3 Barcelona-Calella, convertint-se en el primer Ironman que es realitza a territori peninsular. Aquest fet em fa sentir com si anés a formar part d’un esdeveniment important, m’agrada aquesta sensació, tot i que, en certa manera, em fa estar neguitós.
Arriba el cap de setmana de la competició. Divendres a la nit tinc un sopar ineludible amb els companys de feina. Després d’un bon plat d’arrós caldós i el corresponent vi blanc d’acompanyament intento marxar cap a casa a una hora prudent. Dissabte al matí carreguem la bici al cotxe i sortim cap a casa dels pares, a Pineda de Mar, dues hores més tard del que haviem previst.
Arribo amb el temps just al briefing, que té lloc a la fábrica Llobet de Calella, a on la marca Ironaman a desplegat tot el seu potencial, amb una exhibició de tots els seus productes, que s’em fa un xic atabaladora. Durant el briefing, mentre una àrbitre oficial amb cara de pocs amics i amb cert aire de prepotència explica la normativa, prenc conciència de la meva gran ignorància sobre l’esport del triatló. Sembla que t’hagin de treure targeta i penalitzar per fins i tot respirar a on no toca. Joder! Massa informació en molt poc temps. Em començo a posar nerviós. A la sortida de la reunió em trobo amb en Quim Sevilla, intercanviem sensacions i comentem els recorreguts, sobretot el de bici, que és força tècnic i amb bastant desnivell.
La tarda de dissabte em passa lenta. Em trobo a casa dels pares amb la motxilla que m’han donat, amb tota la documentació a dins (dorsal, pegatines per la bici, pel casc, bossa de plàstic vermella on posa “bike”, bossa de plàstic blava on posa “run”, bossa de plàstic blanca on posa “street wear”, pegatines per a les bosses de plàstic) i un llibre d’instruccions que intenta explicar esquemàticament com fer els canvis de material de bossa a bossa a cada transició, i al tanto si no ho fas bé que a la mínima et treuen targeta groga! Mai hagués pogut imaginar que això del triatló fos tan complicat, jo el que vull és nedar, pedalar i còrrer, no entenc aquesta obsessió de fer difícil el que és fàcil!
Finalment aconsegueixo organitzar el material i a mitja tarda estic fent el check-in de la bici i deixant les bosses vermella i blava penjades als seus corresponents gantxos, dins del box de transició. No puc evitar fixar-me en els pepinos de bicis que hi ha envoltant la meva Orbea de tercera mà de fa no sé quants anys, m’enganyo a mí mateix i em dic: “tranquil lo important són les cames”.
Cap a les 7 de la tarda vaig cap a la “Pasta Party” i em foto un bon plat d’espagueti, quatre talls de pit de pollastre, plàtan i iogurt. Mentrestant a l’escenari apareix “The Queen of Kona”, sí, sí, la mateixa Paula Newby Fraser... I un cop més penso: “nano no tens ni ideia”, no sé que collons fots aquí!
Al arribar a casa no renunciaré a un apetitós resopó que m’ha preparat la mami...
A les 5 am de diumene 18 de maig sona el despertador. Deu minuts més tard m’estic fotent un calòric esmorçar a base d’hidrats de carboni d’absorció ràpida, que amb prou feina em puc empassar, tinc un nus a l’estòmac, dels nervis. Abans de sortir de casa visito al senyor Roca un parell de vegades, us semblarà ridícul però el tema del trànsit intestinal durant la cursa em preocupa força.
A les 6 ja sóc al box a on es troben les bicis, col•loco els bidons al seu lloc, reviso rodes i torno a visitar al senyor Roca, en aquest cas de forma preventiva. A les 6:45 em trobo al costat del box de sortida, faig uns quants estiraments, m’empastifo bé amb vaselina, em poso el neoprè i cap a la caixa de sortida.
La mar està completament plana i per megafonia anuncien que la temperatura de l’aigua és de 17ºC. Els colors de l’alba emmarquen el far de Calella que, desde la seva posició elevada, fa de testimoni silenciós del nerviosisme que es percep a l’ambient.
Sorprenentment, estic tranquil. Haig de nedar 1900 metres en unes aigües que conec molt bé, sé que la natació és el meu fort i també sóc molt conscient de que haig de controlar el ritme i reservar les forces, si no acabaré patint, com em passa sempre. Ens van cridant per grups, primer surten els “pros” i després la resta de mortals, per grups d’edat. Criden a la “wave 5”, aquesta és la meva, em posiciono prudentment en un lateral per evitar al màxim els cops de braçada i les patades, i sense adonar-me’n ja sóc a l’aigua. Gaudeixo com un nen de la natació i surto de l’aigua després de 31 minuts. Penso que potser he corregut massa, però no em sento cansat.
La primera transició és un desastre. Em costa massa localitzar les meves bosses enmig del caos. Tinc més problemes que mai en treure’m el neoprè i faig equilibris per posar-me les sabates de la bici, sense poder seure enlloc. Em col•loco el casc i corro cap a la bici. En aquests moments tinc la freqüència cardíaca disparada, molt més que en el moment de sortir de l’aigua. Agafo la bici i corro amb ella uns llargs 400 metres, fins a la línia que marca el final de la transició.
Començo a rodar, 3 km d’enllaç pels carrers de Calella fins arribar a la N-II. Progressivament la freqüència cardíaca torna al seu lloc. Torno a gaudir. Creuem el Parc Natural del Montnegre i el Corredor, pujant fins a Collsacreu. Seguidament baixem fins a Sant Celoni per començar un ascens progressiu fins a la Costa del Montseny. Començo a notar les cames carregades i un avís de rampa a l’abductor. Em vaig fotent gels i beguda isotònica cada 15 minuts. Cap al km 75 noto la bufeta urinària massa plena, com per poder soportar els 21 km de carrera a peu que queden, així que decideixo fer una parada técnica i descarregar. L’abductor em continua donant avisos i començo a notar patir el bessó dret. Per uns moments em desmoral•litzo, em queda la pitjor part per a mí, la mitja marató. He disfrutat tant fins ara que no vull baixar de la bici. Arribo de nou als carrers de Calella i allà està la família animant. En veure’ls tinc noto com una injecció d’energia en vena.
La segona transició no resulta tan catastrófica com la primera. Em calço les sabates de còrrer, em poso la gorra i començo a trotar, pensant que ja tinc ganes d’acabar. Com que sóc molt conscient de les meves limitacions, adopto un ritme de trot suau, bastant suau, molt suau… El meu objectiu és acabar sense tenir que parar. No, no pararé. El circuit és completament planer i consisteix en fer dos voltes al recorregut que va des del far de Calella fins a l’estació de Pineda. En tombar a la primera volta es pasa pel box d’arribada. Just quan estic passant jo, al km 2.5, entra per la línia de meta un tal Sylvain Sudrie, el cronòmetre marca 04:02:43. No vas pas tan malament, penso.
Des del començament de la cursa a peu fa acte de presència un vell conegut meu, el vent de gregal, que bufa cada vegada amb més força i ens ve justament de cara quan anem de Calella direcció Pineda. La rampa a l’abductor i al bessó han donat lloc a una anèstesia total de les meves extremitats inferiors. Arribo a l’estació de Pineda i tombo direcció Calella, ara, amb el vent a favor, sense que això tingui conseqüències en el meu ritme. Estic patint, ara per la calor, i tinc masses tentacions de parar. És llavors quan penso en tota la feina feta fins avui, les sèries a les 7 del matí, les mitjes maratons, les sessions de cardio,… En aquest moment, torno a veure a la meva família i a la meva parella, qui a patit els meus entrenaments i les meves impertinències durant tots aquests mesos. No pararé, no. Encaro la última volta, els últims 10 Km, el vent de gregal, la calor, l’anestèsia d’extremitats i res no m’atura, res no em frena... Fins i tot aconsegueixo augmentar el ritme els últims 2 km i esprintar tímidament els últims 500 metres. Miro el Garmin i veig 05:29:52.
Objectiu aconseguit. He experimentat l’essència del triatló amb tots els meus sentits. El repte, la superació personal, la constància, la perseverança, l’esforç físic i mental i el recolçament d’aquells que m’estimen ho han fet possible.
Intueixo que això només és l’inici d’una llarga amistat...
Xavier Duran
diumenge, 18 de maig del 2014
TRIATLÓ DE LLORET DE MAR. CRÒNICA D'UN DEBUT...
Dimecres a l’entreno de córrer l’Enric em comenta que queda lliure el dorsal d’en Gimmy, pel triatló esprint de Lloret de Mar, penso que en Paja hi anava sol, i que m’aniria bé tastar que es el triatló abans d’afrontar el B de Banyoles... arribo a casa i intento organitzar el cap de setmana, nens, avis, família.... ho aconsegueixo i ja hi sóc apuntat sense ni mirar-me el recorregut ni rés...
Dissabte tarda, una bona xerrada amb el bon company, l’Aleix, primer pel whats, i desprès per telèfon, ens posa al dia de les coses a tenir en compte, de tot el que em de portar, de petits trucs a saber... bufff.. no se en Paja, però jo ja em començo a estressar... però quanta informació al mateix temps.....si que arriba a ser complicat això del triatló... quedem amb en Paja, que em recollirà a les 7.15h, volem anar-hi amb temps que no sabem que ens trobarem... sembla que també vindrà un altre company del club que no el coneixem....
Arriba el moment, preparar la bossa.... agafo la llista de l’Aleix, i començo a repartir-ho tot per terra.... separant per esports... un cop tot a terra, ho repasso , i cap a dins de la bossa... faig una foto i la penjo al facebook, i ja hi som en Xavi Manel.la un company amb experiència en triatlons, em deixa un comentari que em falten les gomes per les transicions.... òndia, d’això no m’en havia parlat ningú... que collons seran... ja ho veurem....
Diumenge a les 7.05h ja sóc a la plaça Catalunya amb la bici, i la bossa, i esperant en Paja, he de dir que una mica nerviós pel desconegut si que estic... arriba en Paja super puntual, ell tbè ho està... esperem el company misteriós... fins q mirem el mòbil i ens diu que no vindrà pq està a 38 de febre, espero que et recuperis... per tant marxem direcció Lloret.
Arribem a Lloret, i anem cap a la platja... no hi ha rés... ni boxes, ni boies, ni rés marcat.... no anem bé... seguim un cotxe que porta bicis i que pregunta a un municipal, i resulta que havíem d’anar a Fenals, allà si que està tot indicat, aparquem on podem i cap a la zona de boxes, amb les bicis i el material....
Arribem a Boxes, deixem les bicis amb tot el que hi podem deixar, allà veig perquè serveixen les gomes... pq les sabates no es girin als pedals..., anem a fer el cafetó i la visita de rigor a can Roca..... en Paja, m’ensenya el seu porta xip, i no te desperdici, per sort un company que es troba li regala un porta xip com cal, sort perquè hagués acabat amb el peu ben llagat... es un senglar...
Com que sortim a la segona sortida, anem a veure els de la primera sortida, ells tenen el mar super pla, i els veiem sortir de al sorra, i ens fitxem en per on han d’anar i les transicions que fan, anem prenent nota... ens comencem a preparar, a posar el neoprè i deixem les bosses al guardarropia.
Ara si que ja ens toca, anem cap a la platja, el mar s’ha aixecat , bufa de nord, i fa una petita onada, que molestarà... ens desitgem sort, i em poso a primera fila, haig d’aprofitar la natació... quan estàvem apunt, ens diuen que les noies sortiran primer i nosaltres dos minuts mes tard... apa a esperar...
Ara si ... donen la sortida i tots cap a l’aigua... de seguida em col·loco al capdavant amb dos nedadors mes que ens distanciem del grup, i ja abans d’arribar a la primera boia, comencem a adelantar noies... anem els tres de costat... però nedant molt incòmode per l’onada, ... de fet en Paja desprès m’ho comenta que s’ho ha passat molt malament arribant a sortir ben marejat... de seguida, m’en adono que ja surto de l’aigua en tercera posició de la nostra sortida... i corrents cap a la T1, allà m’en adono que sóc un novato, la gent vola.... i a mi només em falta la cervesa...
Comença el tram de bicicleta, es un circuit urbà pel que no pots fer drafting, pq hi ha moltes curves, i trencants, vaig fent, em comencen a adelantar gent... però ja estic conscienciat, de cop giro en una curva i em trobo amb una pujada que em deixa clavat, haig de posar tot el desarrollo, per poder pujar.... maleiré aquesta pujada 4 cops, a la segona volta ens creuem amb en Paja, a la tercera, ja ens creuem quan baixo i ell puja la pujada, com no a PLAT!!!! Adelantant a tothom, cada cop el tinc mes aprop, a la cuarta volta i última el veig a la pujada però mes amunt i tbe a PLAT!!!... jo em dic ... ja no m’atrapa, pq el tram de bici s’acaba...
Arribant a la T2, m’enracordo de l’aleix que em comentava de treurem les sabates a sobre la bici i ho provo... una mica agosarat, però m’en en surto... i faig la t2, ja descalç, em poso les bambes em trec el casc, i a córrer....
El tram de córrer, tbè te sorpreses, despres de 800 m pel passeig, s’enfila a dins d’una pineda cap amunt per un camí de terra, on molta gent puja caminant... arribo adalt a tope de pulsacions, ... i penso encara em queda un segon cop.... em trobo be correns, miro a veure si veig en Paja però no ens creuem... apreto ritme en el pla, fins que ja arribo al final... prova aconseguida, bon debut... un cop he arribat, m’espero en Paja que arriba 3 minuts darrera meu, content pel seu tram de bici i de córrer però fastiguejat pel tram d’aigua, al revés que jo....
Al final el resultats oficials 99e David presas amb 1h 18’ 50’’ i 116e Josep Pallarès 1h 21’14’’
Ja som triatletes!!! I un cop agafem el mòbil veiem que en Pau anirà a Kona, Enhorabona crack!!!!
Pd: una errada de novatos, no tenim cap foto de nosaltres.....
Crònica escrita per David presas
Dissabte tarda, una bona xerrada amb el bon company, l’Aleix, primer pel whats, i desprès per telèfon, ens posa al dia de les coses a tenir en compte, de tot el que em de portar, de petits trucs a saber... bufff.. no se en Paja, però jo ja em començo a estressar... però quanta informació al mateix temps.....si que arriba a ser complicat això del triatló... quedem amb en Paja, que em recollirà a les 7.15h, volem anar-hi amb temps que no sabem que ens trobarem... sembla que també vindrà un altre company del club que no el coneixem....
Arriba el moment, preparar la bossa.... agafo la llista de l’Aleix, i començo a repartir-ho tot per terra.... separant per esports... un cop tot a terra, ho repasso , i cap a dins de la bossa... faig una foto i la penjo al facebook, i ja hi som en Xavi Manel.la un company amb experiència en triatlons, em deixa un comentari que em falten les gomes per les transicions.... òndia, d’això no m’en havia parlat ningú... que collons seran... ja ho veurem....
Diumenge a les 7.05h ja sóc a la plaça Catalunya amb la bici, i la bossa, i esperant en Paja, he de dir que una mica nerviós pel desconegut si que estic... arriba en Paja super puntual, ell tbè ho està... esperem el company misteriós... fins q mirem el mòbil i ens diu que no vindrà pq està a 38 de febre, espero que et recuperis... per tant marxem direcció Lloret.
Arribem a Lloret, i anem cap a la platja... no hi ha rés... ni boxes, ni boies, ni rés marcat.... no anem bé... seguim un cotxe que porta bicis i que pregunta a un municipal, i resulta que havíem d’anar a Fenals, allà si que està tot indicat, aparquem on podem i cap a la zona de boxes, amb les bicis i el material....
Arribem a Boxes, deixem les bicis amb tot el que hi podem deixar, allà veig perquè serveixen les gomes... pq les sabates no es girin als pedals..., anem a fer el cafetó i la visita de rigor a can Roca..... en Paja, m’ensenya el seu porta xip, i no te desperdici, per sort un company que es troba li regala un porta xip com cal, sort perquè hagués acabat amb el peu ben llagat... es un senglar...
Com que sortim a la segona sortida, anem a veure els de la primera sortida, ells tenen el mar super pla, i els veiem sortir de al sorra, i ens fitxem en per on han d’anar i les transicions que fan, anem prenent nota... ens comencem a preparar, a posar el neoprè i deixem les bosses al guardarropia.
Ara si que ja ens toca, anem cap a la platja, el mar s’ha aixecat , bufa de nord, i fa una petita onada, que molestarà... ens desitgem sort, i em poso a primera fila, haig d’aprofitar la natació... quan estàvem apunt, ens diuen que les noies sortiran primer i nosaltres dos minuts mes tard... apa a esperar...
Ara si ... donen la sortida i tots cap a l’aigua... de seguida em col·loco al capdavant amb dos nedadors mes que ens distanciem del grup, i ja abans d’arribar a la primera boia, comencem a adelantar noies... anem els tres de costat... però nedant molt incòmode per l’onada, ... de fet en Paja desprès m’ho comenta que s’ho ha passat molt malament arribant a sortir ben marejat... de seguida, m’en adono que ja surto de l’aigua en tercera posició de la nostra sortida... i corrents cap a la T1, allà m’en adono que sóc un novato, la gent vola.... i a mi només em falta la cervesa...
Comença el tram de bicicleta, es un circuit urbà pel que no pots fer drafting, pq hi ha moltes curves, i trencants, vaig fent, em comencen a adelantar gent... però ja estic conscienciat, de cop giro en una curva i em trobo amb una pujada que em deixa clavat, haig de posar tot el desarrollo, per poder pujar.... maleiré aquesta pujada 4 cops, a la segona volta ens creuem amb en Paja, a la tercera, ja ens creuem quan baixo i ell puja la pujada, com no a PLAT!!!! Adelantant a tothom, cada cop el tinc mes aprop, a la cuarta volta i última el veig a la pujada però mes amunt i tbe a PLAT!!!... jo em dic ... ja no m’atrapa, pq el tram de bici s’acaba...
Arribant a la T2, m’enracordo de l’aleix que em comentava de treurem les sabates a sobre la bici i ho provo... una mica agosarat, però m’en en surto... i faig la t2, ja descalç, em poso les bambes em trec el casc, i a córrer....
El tram de córrer, tbè te sorpreses, despres de 800 m pel passeig, s’enfila a dins d’una pineda cap amunt per un camí de terra, on molta gent puja caminant... arribo adalt a tope de pulsacions, ... i penso encara em queda un segon cop.... em trobo be correns, miro a veure si veig en Paja però no ens creuem... apreto ritme en el pla, fins que ja arribo al final... prova aconseguida, bon debut... un cop he arribat, m’espero en Paja que arriba 3 minuts darrera meu, content pel seu tram de bici i de córrer però fastiguejat pel tram d’aigua, al revés que jo....
Al final el resultats oficials 99e David presas amb 1h 18’ 50’’ i 116e Josep Pallarès 1h 21’14’’
Ja som triatletes!!! I un cop agafem el mòbil veiem que en Pau anirà a Kona, Enhorabona crack!!!!
Pd: una errada de novatos, no tenim cap foto de nosaltres.....
Crònica escrita per David presas
divendres, 16 de maig del 2014
UNA TERRA DE REMENCES DIFERENT
Parlar de la Terra de Remences és potser parlar de la meca del cicloturisme català, una marxa en la que, per un dia, els seus organitzadors ens deixen jugar a ser PRO’s mentre participem del seu immens pelotón... sens dubte, una festa del ciclisme amb majúscules.
Un corre a casa i per tant, a qui més qui menys li agrada aquest esport, La Remences és una marxa que es sol tenir marcada en el calendari. Una vall, o més encara, tota una comarca, es volca de valent perquè aquest esdeveniment esportiu sigui un èxit rotund... un any més, un servidor, no hi volia faltar...
La de a continuació, lluny de voler ser una crònica de la cursa en sí (que ja ho serà), és un escrit que intentarà transmetre tot un seguit de sentiments i lluites internes que vaig tenir diumenge sobre la bicicleta. Alhora, li he afegit la “coletilla” de diferent perquè la de l’altre dia sens dubte va ser-ho, va tenir quelcom diferent, valors sobre la bici... la de diumenge, la Terra de Remences, va ser una marxa amb valor afegit... aprofito la ben entesa per, ara i aquí, agrair públicament al meu colega, amic i company, Xevi Gasau, tot el suport donat...
Això va anar així...
00:23 AM (7 hores i 37 minuts per l’hora ZULU) jo mateix envio un whatssapp a en Xevi abans d’anar a dormir... “Xevi, demà a les 6h a correus eh? Puntuals, que ens coneixem!”... cap resposta... SILENCI... (està dormint Jordi, està dormint penso...).
Correus... 6:05 AM (1 hora i 55 minuts per l’hora ZULU)... i tot rebent burles dels torrats que surten de Platea... en Xevi respon: “Ara vinc eh?” (en Jordi Hernandez i jo ens mirem sense dir-nos gaire res, ja sabem com va tot plegat, aquella situació,ja l’hem viscut)...
Així doncs perfecte! de moment tot va sobre rodes i segons el planning establert: en Xevi fa tard i cauen les primeres gotetes a Girona... Don’t panic!
Al cap d’uns quants minutets, un parell o tres de semàfors passats en taronja fosc i xerrades més o menys científiques de l’alimentació a seguir a la marxa, estem arribant a Sant Esteve d’en Bas... ja pel camí noto algo estrany amb en Xevi, però no li dono importància...
Ja hem aparcat, ho fem gairebé a Hostalets, queden uns 30 minuts pel cohet inicial i per tenir no tenim res més que unes ganes brutals d’anar al lavabo... típic, avui algú vol posar a prova els meus nervis... Mentrestant, i per ajudar encara més, en Xevi formula crits totalment extranys i aleatoris de difícil comprensió fora que un no entengui aquella situació burlesca com un estat d’excitació màxima... no és llenguatge de Mordor, simplement és que tenim en Gasau pletòric i i amb moltes ganes, ganes que transmet i encomana. El noi avui debuta en una marxa cicloturista i suposo que el paisatge que veu (gent ultimant els seus pepinos, comentaris varis que sent de fons: “yo ataco aquí, tu que llevas, un 34? yo el año pasado lo hice en..., eso no eh nah el Luisma lo hizo eng... ” ) me l’estant posant com una moto...
Ja anem guarnits de dalt a baix, tot i que el ruixat que ha caigut uns minuts abans ens genera certs dubtes... en Xevi, sense paravent a la vista s’intenta autoconvèncer... “no cal el paravents, el cel està trencat, veieu? amb manguitos fem...”. Per contra, jo no les tinc totes, només penso amb la possibilitat d’un ruixat a mig camí i el portar el paravents em sembla de calaix. Més tard ens trobarem a Sant David Preses que ens deixarà un xaleco que ens facilitarà molt més les coses.
Ja estem a la sortida... sobrats... 5 minuts de marge... si és que Jordi, pateixes per res...
Allà parats el temps passa lent, comences a sentir aquell pessigolleig a la panxa que et recorda que estàs viu... miro en Xevi i el veig emocionat... “vamos eh Pantín!”... “vale, vale, valeee!”... i algun que altre crit d’ànim que em fa veure que avui pot ser un gran dia... (recordo la meva primera marxa cicloturista en aquells moments i entenc aquella cara...).
Paaaam! Click, click, clack, clack... cala dins, cala fora... algú em podria dir per què el típic que no li entra la cala al pedal sempre està davant teu? un baixa pinyó, un segon, un tercer i, a la que es pot, el plat gran... per endavant, 175 km de pedalades... la gresca està assegurada, tindrem temps per tot... Show must go on!!!
Sortim suau, les sortides d’aquestes marxes ja són de per sí perilloses com perquè després d’un ruixat com el que ha hagut un ja comenci amb el punyal entre les dents. A la nostra zona semblaria com si tothom s’hagués posat d’acord i es va prou al lloro. La carretera esta prou molla i perillosa com per no tenir-ho en compte...
Ja hem creuat Olot, la Canya, Llocalou i la Vall de Bianya... amb l’inici de la pujada a Capsacosta la tensió es redueix, el grup ja s’estira i un ja pot començar a gaudir... Merda!!! En Xevi... no el veig... miro enrera, torno a fer-ho, i res, no el trobo...
(Incís! Fins a diumenge en Xevi, per qui no hagi pogut gaudir de la seva companyia en bici, era la meva hombra a la carretera... podreu entendre doncs que patís en aquell moment...)
En cap moment m’ha semblat veure’l que em passés, fet que em tranquil·litza. Penso doncs que si afluixo el pas amb poc temps l’he de veure passar... I efectivament així és... ni 10 segons passen que ja noto la seva presència, el seu alè, THE RAT, ja és aquí! La meva roda will never walk alone...
Capsacosta sembla ser un pur tràmit, les cames estan més que fresques degut al poc quilometratge que portem i arribem a dalt sense gaire res a comentar. A quilòmetre i mig pel final m’ha semblat veure que en Xevi catxava un xic, el seu “Tira, tira , tira Pantín tira!” em confirma poc després que potser no està del tot fi o anem massa ràpid. De totes maneres, una vegada coronat, aixeco peu i ens reagrupem... No val la pena separar-nos tant aviat, a més, no tothom comença igual les curses... jo però, vaig un pas més enllà, jo d’en Xevi no me’n fio ni un pèl!
Fins a Ripoll sembla que anem a apagar foc, tot i que abrigadets en un grup numeròs, l’espera fins i tot se’ns fa agradable... rodar a 50 sense un adonar-se’n és un plaer que no es gaudeix normalment...
Com molt bé m’indica l’Enric un parell de dies abans, cada tres quarts, una horeta, menjo alguna cosa, no vull esperar a tenir gana doncs després puc pagar-ho massa car, mentrestant a uns centímetres rera meu, allà està, inamovible, el centinella, el meu àngel de la guarda...
Pujant a Canes es repeteix una mica el mateix guió de l’anterior, port aquest on fins i tot m’atreveixo a tirar del grup en els últims dos quilòmetres... em sento fort, per darrera, en Xevi fa una mica la goma... el que diré ara pot sonar a soberbi o pre-potent, que no ho sóc pels que em coneixeu, però és curiosa la tranquil·litat que t’aporta el veure que el teu company pateix més que tu... jijijiji!
Baixant de Canes ja és una altra història, en Xevi no només em recupera els segons perduts a dalt el port, sino que en una baixada tècnica com és aquella, se’m posa a davant a tibar... la gent va boja i veig que ni en un descens hi ha una mica de pausa per descansar. Amb un tres i no res tornem a estar a Olot i el ritme no minva, encara anem mesclats els de la marxa curta i llarga i això fa que es corri a un ritme molt alt. Per aquest impàs de la separació de les dues curses em ve la primera alarma de que en Xevi ha ressucitat, el relleu que em dona per atrapar al grup capdavanter supera les toleràncies pre-establertes de “relleu” i entra en terrenys més propis d’atac... l’esforç que he de fer per recuperar la roda em dóna la raó, és un “hachassu” amb totes les seves lletres. Actuo malament i el meu “Nooooi, que fooots?!” em delata. Semblo un juvenil i li dono una informació clau i coordenades d’atac a una màquina de matar... de totes maneres tot torna a la calma...
Les expectatives es compleixen i efectivament estem anant a molt bon ritme. Arribem a la separació de marxes al voltant de les 2h i 45 minuts. A partir d’allà ja no hi ha marxa enrera, Bracons i el desert d’Osona ens espera... Girem ràpid a la dreta i ja ens trobem a Joanetes, en Xevi posa la mà a la butxaca i es treu un gel, però no un de qualsevol, sino que és “el gel”... me n’ofereix una mica però en aquell moment no accepto... meeeeeeeeeeeeeec! Error!
A partir d’aquell moment comença la verdadera Terra de Remences, sense jo adonar-me’n al deixar el trencall per fer la llarga, el cervell m’ha treballat massa i m’ha donat massa informació de cop: em recorda percentatges de Bracons, quilometratges de “falso llano” per Osona, em recorda la “pájara” de l’any anterior a Cantonigros... i tot plegat em fa baixar una mica la moral... a tot això no cal amagar que començo a notar les cames pesades... potser hem apretat massa a l’inici?
“El gel” comença a fer-li efecte a en Xevi i tot ell, amb aquells bots i balls peculiars amb els què ens té acostumats i ens deleita sobre la bici, se’m va separant... faig la d’intentar seguir-lo, posar-m’hi al costat, agafar aire i dir-li una frase del tirón enmig d’una rampa del 10% perquè vegi que estic allà més tranquil que unes pasques... la frase que li dic és curta, com curt l’impàs amb el què tornar a deixar-me. A partir de llavors, el gap no deixa d’augmentar fins al final de l’ascensió. Les meves llums d’alarma ja estan enceses, l’ampolla amb el missatge de SOS llençada, però intento guardar la calma com puc i em poso en mode: “pedala al teu ritme nano o no arribes ni a Manlleu”... i així ho faig... Un cop a dalt no veig en Xevi, sino que em trobo una bèstia! Somrient com qui ha fet unes Encies i amb cara d’estar-s’ho passant bomba. Bufff! Que cabrón penso, com penso lo malament que m’ho passaré si intento anar darrera d’un Gasau desbocat... De totes maneres em foto unes taronges, omplo bidons, plàtans a la saca i cap avall que fa baixada...
En Xevi se m’ha disfressat de Contador i sembla que l’esperi la dona de la seva vida a Sant Pere de Torelló, jo mentrestant m’he disfressat de Gasau (el Gasau vell) i deixo anar un dels seus “tira tiu tira, deixa’m va Xevi,deixa’m, tira va si us plau! No puc, no puc”... efectivament, vaig fora de punt, no he menjat prou i el desquici se m’està apoderant de la situació...
En aquell moment, en Xevi aixeca el peu i comença a cridar-me i esperonar-me... “ets una bèstia Pantín”, “ets el regulador!”, “vaaaa, vaaa, que això ho tenim!”... en aquell moment se m’acudeixen mil-i-un insults però per no xerrar em foto un gel... però no “el gel”... simplement, un gel.
Hi ha vàries hipòtesis que em diuen que el gel em va anar prou bé, d’altres que el fet de reagrupar-nos al pla va ser la clau, d’altres que els ànims d’en Xevi van fer l’efecte desitjat, però la qüestió és que la por que li tenia al pla d’Osona (sempre pateixo molt al pla) va passar sense fer massa sang...
Al començar l’última pujada de la jornada em torna a venir algun petit síntome de que encara queda un últim patiment, una pujada que no se la recorda pels seus alts percentatges, però que no perdona a ningú. Condreu sempre se li acaba entravessant a molts... jo no seria menys aquesta vegada...
Queda poc per arribar a Cantonigros que jo ja veig que en qualsevol moment em despenjaré del grup, porto massa temps a la cua del pelotón amb l’ancla posada sobre la Merida d’en Xevi, com per poder creure que arribaré al Far amb ells. Els papers s’han intercanviat per complert. En un moment d’aquests, i potser ja veient que estic patint i em despenjaré, en Xevi se’m posa al costat i em diu: “Pantín, objectiu aconseguit, baixem segur de les 6 hores”... en aquell moment no penso en res més, en Gasau ha donat amb la tecla... aquelles paraules són balsàmiques i actuen millor que qualsevol beguda isotònica... sens dubte, em van entrar molt bé...
Efectivament m’acabaria despenjant i patiria una semipájara de pedigree a Cantonigros però acabaria ressucitant als últims quilòmetres de Condreu com deien ja les escriptures per acabar recuperant bastant del temps perdut. Em plantaria de nou a Sant Esteve d’en Bas amb 5h46’ ( a gairebé dos minuts d’en Xevi)... un temps molt millor de l’esperat... objectiu aconseguit...
Llegint aquestes línies un pot arribar a pensar que això era una guerra oculta entre en Xevi i jo, en part és clar que ho era (els dos som molt competitius i sempre tindrem aquests piques sans), però amb aquesta crònica, fora dels temps aconseguits, només m’agradaria poder haver plasmat la grandesa del ciclisme i els valors que aquest et pot transmetre... si ho he aconseguit, encara que hagi estat en petita proporció, em dono per satisfet...
Efectivament va ser una Remences diferent... no és tant QUÈ la fa diferent sino QUI ho fa...
Salut i quilòmetres...
Crònica escrita per Jordi Pantín
Un corre a casa i per tant, a qui més qui menys li agrada aquest esport, La Remences és una marxa que es sol tenir marcada en el calendari. Una vall, o més encara, tota una comarca, es volca de valent perquè aquest esdeveniment esportiu sigui un èxit rotund... un any més, un servidor, no hi volia faltar...
La de a continuació, lluny de voler ser una crònica de la cursa en sí (que ja ho serà), és un escrit que intentarà transmetre tot un seguit de sentiments i lluites internes que vaig tenir diumenge sobre la bicicleta. Alhora, li he afegit la “coletilla” de diferent perquè la de l’altre dia sens dubte va ser-ho, va tenir quelcom diferent, valors sobre la bici... la de diumenge, la Terra de Remences, va ser una marxa amb valor afegit... aprofito la ben entesa per, ara i aquí, agrair públicament al meu colega, amic i company, Xevi Gasau, tot el suport donat...
Això va anar així...
00:23 AM (7 hores i 37 minuts per l’hora ZULU) jo mateix envio un whatssapp a en Xevi abans d’anar a dormir... “Xevi, demà a les 6h a correus eh? Puntuals, que ens coneixem!”... cap resposta... SILENCI... (està dormint Jordi, està dormint penso...).
Correus... 6:05 AM (1 hora i 55 minuts per l’hora ZULU)... i tot rebent burles dels torrats que surten de Platea... en Xevi respon: “Ara vinc eh?” (en Jordi Hernandez i jo ens mirem sense dir-nos gaire res, ja sabem com va tot plegat, aquella situació,ja l’hem viscut)...
Així doncs perfecte! de moment tot va sobre rodes i segons el planning establert: en Xevi fa tard i cauen les primeres gotetes a Girona... Don’t panic!
Al cap d’uns quants minutets, un parell o tres de semàfors passats en taronja fosc i xerrades més o menys científiques de l’alimentació a seguir a la marxa, estem arribant a Sant Esteve d’en Bas... ja pel camí noto algo estrany amb en Xevi, però no li dono importància...
Ja hem aparcat, ho fem gairebé a Hostalets, queden uns 30 minuts pel cohet inicial i per tenir no tenim res més que unes ganes brutals d’anar al lavabo... típic, avui algú vol posar a prova els meus nervis... Mentrestant, i per ajudar encara més, en Xevi formula crits totalment extranys i aleatoris de difícil comprensió fora que un no entengui aquella situació burlesca com un estat d’excitació màxima... no és llenguatge de Mordor, simplement és que tenim en Gasau pletòric i i amb moltes ganes, ganes que transmet i encomana. El noi avui debuta en una marxa cicloturista i suposo que el paisatge que veu (gent ultimant els seus pepinos, comentaris varis que sent de fons: “yo ataco aquí, tu que llevas, un 34? yo el año pasado lo hice en..., eso no eh nah el Luisma lo hizo eng... ” ) me l’estant posant com una moto...
Ja anem guarnits de dalt a baix, tot i que el ruixat que ha caigut uns minuts abans ens genera certs dubtes... en Xevi, sense paravent a la vista s’intenta autoconvèncer... “no cal el paravents, el cel està trencat, veieu? amb manguitos fem...”. Per contra, jo no les tinc totes, només penso amb la possibilitat d’un ruixat a mig camí i el portar el paravents em sembla de calaix. Més tard ens trobarem a Sant David Preses que ens deixarà un xaleco que ens facilitarà molt més les coses.
Ja estem a la sortida... sobrats... 5 minuts de marge... si és que Jordi, pateixes per res...
Allà parats el temps passa lent, comences a sentir aquell pessigolleig a la panxa que et recorda que estàs viu... miro en Xevi i el veig emocionat... “vamos eh Pantín!”... “vale, vale, valeee!”... i algun que altre crit d’ànim que em fa veure que avui pot ser un gran dia... (recordo la meva primera marxa cicloturista en aquells moments i entenc aquella cara...).
Paaaam! Click, click, clack, clack... cala dins, cala fora... algú em podria dir per què el típic que no li entra la cala al pedal sempre està davant teu? un baixa pinyó, un segon, un tercer i, a la que es pot, el plat gran... per endavant, 175 km de pedalades... la gresca està assegurada, tindrem temps per tot... Show must go on!!!
Sortim suau, les sortides d’aquestes marxes ja són de per sí perilloses com perquè després d’un ruixat com el que ha hagut un ja comenci amb el punyal entre les dents. A la nostra zona semblaria com si tothom s’hagués posat d’acord i es va prou al lloro. La carretera esta prou molla i perillosa com per no tenir-ho en compte...
Ja hem creuat Olot, la Canya, Llocalou i la Vall de Bianya... amb l’inici de la pujada a Capsacosta la tensió es redueix, el grup ja s’estira i un ja pot començar a gaudir... Merda!!! En Xevi... no el veig... miro enrera, torno a fer-ho, i res, no el trobo...
(Incís! Fins a diumenge en Xevi, per qui no hagi pogut gaudir de la seva companyia en bici, era la meva hombra a la carretera... podreu entendre doncs que patís en aquell moment...)
En cap moment m’ha semblat veure’l que em passés, fet que em tranquil·litza. Penso doncs que si afluixo el pas amb poc temps l’he de veure passar... I efectivament així és... ni 10 segons passen que ja noto la seva presència, el seu alè, THE RAT, ja és aquí! La meva roda will never walk alone...
Capsacosta sembla ser un pur tràmit, les cames estan més que fresques degut al poc quilometratge que portem i arribem a dalt sense gaire res a comentar. A quilòmetre i mig pel final m’ha semblat veure que en Xevi catxava un xic, el seu “Tira, tira , tira Pantín tira!” em confirma poc després que potser no està del tot fi o anem massa ràpid. De totes maneres, una vegada coronat, aixeco peu i ens reagrupem... No val la pena separar-nos tant aviat, a més, no tothom comença igual les curses... jo però, vaig un pas més enllà, jo d’en Xevi no me’n fio ni un pèl!
Fins a Ripoll sembla que anem a apagar foc, tot i que abrigadets en un grup numeròs, l’espera fins i tot se’ns fa agradable... rodar a 50 sense un adonar-se’n és un plaer que no es gaudeix normalment...
Com molt bé m’indica l’Enric un parell de dies abans, cada tres quarts, una horeta, menjo alguna cosa, no vull esperar a tenir gana doncs després puc pagar-ho massa car, mentrestant a uns centímetres rera meu, allà està, inamovible, el centinella, el meu àngel de la guarda...
Pujant a Canes es repeteix una mica el mateix guió de l’anterior, port aquest on fins i tot m’atreveixo a tirar del grup en els últims dos quilòmetres... em sento fort, per darrera, en Xevi fa una mica la goma... el que diré ara pot sonar a soberbi o pre-potent, que no ho sóc pels que em coneixeu, però és curiosa la tranquil·litat que t’aporta el veure que el teu company pateix més que tu... jijijiji!
Baixant de Canes ja és una altra història, en Xevi no només em recupera els segons perduts a dalt el port, sino que en una baixada tècnica com és aquella, se’m posa a davant a tibar... la gent va boja i veig que ni en un descens hi ha una mica de pausa per descansar. Amb un tres i no res tornem a estar a Olot i el ritme no minva, encara anem mesclats els de la marxa curta i llarga i això fa que es corri a un ritme molt alt. Per aquest impàs de la separació de les dues curses em ve la primera alarma de que en Xevi ha ressucitat, el relleu que em dona per atrapar al grup capdavanter supera les toleràncies pre-establertes de “relleu” i entra en terrenys més propis d’atac... l’esforç que he de fer per recuperar la roda em dóna la raó, és un “hachassu” amb totes les seves lletres. Actuo malament i el meu “Nooooi, que fooots?!” em delata. Semblo un juvenil i li dono una informació clau i coordenades d’atac a una màquina de matar... de totes maneres tot torna a la calma...
Les expectatives es compleixen i efectivament estem anant a molt bon ritme. Arribem a la separació de marxes al voltant de les 2h i 45 minuts. A partir d’allà ja no hi ha marxa enrera, Bracons i el desert d’Osona ens espera... Girem ràpid a la dreta i ja ens trobem a Joanetes, en Xevi posa la mà a la butxaca i es treu un gel, però no un de qualsevol, sino que és “el gel”... me n’ofereix una mica però en aquell moment no accepto... meeeeeeeeeeeeeec! Error!
A partir d’aquell moment comença la verdadera Terra de Remences, sense jo adonar-me’n al deixar el trencall per fer la llarga, el cervell m’ha treballat massa i m’ha donat massa informació de cop: em recorda percentatges de Bracons, quilometratges de “falso llano” per Osona, em recorda la “pájara” de l’any anterior a Cantonigros... i tot plegat em fa baixar una mica la moral... a tot això no cal amagar que començo a notar les cames pesades... potser hem apretat massa a l’inici?
“El gel” comença a fer-li efecte a en Xevi i tot ell, amb aquells bots i balls peculiars amb els què ens té acostumats i ens deleita sobre la bici, se’m va separant... faig la d’intentar seguir-lo, posar-m’hi al costat, agafar aire i dir-li una frase del tirón enmig d’una rampa del 10% perquè vegi que estic allà més tranquil que unes pasques... la frase que li dic és curta, com curt l’impàs amb el què tornar a deixar-me. A partir de llavors, el gap no deixa d’augmentar fins al final de l’ascensió. Les meves llums d’alarma ja estan enceses, l’ampolla amb el missatge de SOS llençada, però intento guardar la calma com puc i em poso en mode: “pedala al teu ritme nano o no arribes ni a Manlleu”... i així ho faig... Un cop a dalt no veig en Xevi, sino que em trobo una bèstia! Somrient com qui ha fet unes Encies i amb cara d’estar-s’ho passant bomba. Bufff! Que cabrón penso, com penso lo malament que m’ho passaré si intento anar darrera d’un Gasau desbocat... De totes maneres em foto unes taronges, omplo bidons, plàtans a la saca i cap avall que fa baixada...
En Xevi se m’ha disfressat de Contador i sembla que l’esperi la dona de la seva vida a Sant Pere de Torelló, jo mentrestant m’he disfressat de Gasau (el Gasau vell) i deixo anar un dels seus “tira tiu tira, deixa’m va Xevi,deixa’m, tira va si us plau! No puc, no puc”... efectivament, vaig fora de punt, no he menjat prou i el desquici se m’està apoderant de la situació...
En aquell moment, en Xevi aixeca el peu i comença a cridar-me i esperonar-me... “ets una bèstia Pantín”, “ets el regulador!”, “vaaaa, vaaa, que això ho tenim!”... en aquell moment se m’acudeixen mil-i-un insults però per no xerrar em foto un gel... però no “el gel”... simplement, un gel.
Hi ha vàries hipòtesis que em diuen que el gel em va anar prou bé, d’altres que el fet de reagrupar-nos al pla va ser la clau, d’altres que els ànims d’en Xevi van fer l’efecte desitjat, però la qüestió és que la por que li tenia al pla d’Osona (sempre pateixo molt al pla) va passar sense fer massa sang...
Al començar l’última pujada de la jornada em torna a venir algun petit síntome de que encara queda un últim patiment, una pujada que no se la recorda pels seus alts percentatges, però que no perdona a ningú. Condreu sempre se li acaba entravessant a molts... jo no seria menys aquesta vegada...
Queda poc per arribar a Cantonigros que jo ja veig que en qualsevol moment em despenjaré del grup, porto massa temps a la cua del pelotón amb l’ancla posada sobre la Merida d’en Xevi, com per poder creure que arribaré al Far amb ells. Els papers s’han intercanviat per complert. En un moment d’aquests, i potser ja veient que estic patint i em despenjaré, en Xevi se’m posa al costat i em diu: “Pantín, objectiu aconseguit, baixem segur de les 6 hores”... en aquell moment no penso en res més, en Gasau ha donat amb la tecla... aquelles paraules són balsàmiques i actuen millor que qualsevol beguda isotònica... sens dubte, em van entrar molt bé...
Efectivament m’acabaria despenjant i patiria una semipájara de pedigree a Cantonigros però acabaria ressucitant als últims quilòmetres de Condreu com deien ja les escriptures per acabar recuperant bastant del temps perdut. Em plantaria de nou a Sant Esteve d’en Bas amb 5h46’ ( a gairebé dos minuts d’en Xevi)... un temps molt millor de l’esperat... objectiu aconseguit...
Llegint aquestes línies un pot arribar a pensar que això era una guerra oculta entre en Xevi i jo, en part és clar que ho era (els dos som molt competitius i sempre tindrem aquests piques sans), però amb aquesta crònica, fora dels temps aconseguits, només m’agradaria poder haver plasmat la grandesa del ciclisme i els valors que aquest et pot transmetre... si ho he aconseguit, encara que hagi estat en petita proporció, em dono per satisfet...
Efectivament va ser una Remences diferent... no és tant QUÈ la fa diferent sino QUI ho fa...
Salut i quilòmetres...
Crònica escrita per Jordi Pantín
dimecres, 14 de maig del 2014
EXTREME MAN DE SALOU
Per mi l'aventura comença a les 18:30 del divendres quan juntament amb l'Edu i l'Aaron quedem a casernes per baixar cap a Salou, dos hores després arribem al càmping i ens instal•lem als bungalows. A l’hora de sopar després d’haver fet un reconeixement previ de la zona i dels seus restaurants decidim anar a sopar a una taverna irlandesa on la primera cosa que demanem son unes Guinness. Aquesta decisió va condicionar les següents que ens van fer acabar a un bar de Salou fent gintònics i xupitos fins ben entrada la nit. Digne d’admirar d’uns triatletes dos dies abans d’un Extrememan.
Dissabte al matí després d’un bon esmorzar i de la ben merescuda recuperació, ens proposem “anar a rodar suau”, allò que sempre s’intenta i mai s’aconsegueix, ja que al passar davant dels stands de l’Extememan o al veure qualsevol triatleta rodant, surt l’instint competidor i s’augmenta el ritme considerablement.
Cap a la nit després de l’arribada d’en Marc i en David, haver fer el check in, preparar tot l’equipament pel dia següent i haver arrasat amb la pasta de la Tagliatella, ens proposem anar a dormir no fos cas que a algú li vinguessin ganes d’anar a fer una cervesa...
Ben entrada la nit ens desperta una brillant turmenta, que ens va fer pensar que començaríem la part de bici i córrer amb les bambes ven mullades ja que les havíem deixat el dia anterior a boxes. Al final no va ser per tant i nomes estaven humides i no es va notar l’efecte de la pluja durant la cursa.
Són les 5:00 a.m del diumenge i en Marc encara dorm tot i el despertador, per sort el 5 hours energy shoot va fer efecte i a les 6:00 a.m ja estàvem tots llestos i direcció a boxes per acabar de fer els preparatius. A les 6:45 a.m l’Edu i els Pros surten a la primera tanda de natació mentre la resta de mortals mirem amb nerviosisme a veure quan ens tocarà sortir.
Un cop sents el canó a l’estil Kona i comences la natació, tot passa volant no te n’adones i ja quasi bé estàs sortint de l’aigua i fent la llarguíssima transició fins a agafar la bici, desprès d’agafar un ritme més alt del que esperava rodar amb bici i cap al km 70 em veig sobrepassat per un grup que em va fer pensar amb les sortides de dissabte en grup i tots ben junts. Després de la segona transició tal i com deia en David i alguns ens ho intuíem el circuit de córrer té un desnivell considerable i encara estic buscant la part planera del circuit, aquest afegit al circuit va fer que tot i volar amb la bici la part de córrer es fes força exigent.
A la tercera volta gracies al suport vaig poder aguantar el ritme d’en Costi que finalment va fer un gran esprint i va acabar marcant un gran crono. Per mi els últims metres van ser durs fins que finalment veus l arribada a meta i treus forces don sigui per arribar per sota les 5h que era el meu objectiu.
Després d’un merescut dinar i podent observar els temps amb calma, em sento especialment orgullós de formar part del Triatló Girona Costa Brava que m’ha fet rebaixar una hora del meu anterior half.
Finalment els temps tot i que son lo de menys després de les experiències viscudes, van ser Eduard Palomer 4:26:47 (brutal dels 100 primers), Marc Davesa 4:46:08, Josep Maria Costa 4:46:13 Adria Villalón 4:47: Aaron 4:58:25, David Quer 5:09:09.
Crònica escrita per Adrià Villalón
Dissabte al matí després d’un bon esmorzar i de la ben merescuda recuperació, ens proposem “anar a rodar suau”, allò que sempre s’intenta i mai s’aconsegueix, ja que al passar davant dels stands de l’Extememan o al veure qualsevol triatleta rodant, surt l’instint competidor i s’augmenta el ritme considerablement.
Cap a la nit després de l’arribada d’en Marc i en David, haver fer el check in, preparar tot l’equipament pel dia següent i haver arrasat amb la pasta de la Tagliatella, ens proposem anar a dormir no fos cas que a algú li vinguessin ganes d’anar a fer una cervesa...
Ben entrada la nit ens desperta una brillant turmenta, que ens va fer pensar que començaríem la part de bici i córrer amb les bambes ven mullades ja que les havíem deixat el dia anterior a boxes. Al final no va ser per tant i nomes estaven humides i no es va notar l’efecte de la pluja durant la cursa.
Són les 5:00 a.m del diumenge i en Marc encara dorm tot i el despertador, per sort el 5 hours energy shoot va fer efecte i a les 6:00 a.m ja estàvem tots llestos i direcció a boxes per acabar de fer els preparatius. A les 6:45 a.m l’Edu i els Pros surten a la primera tanda de natació mentre la resta de mortals mirem amb nerviosisme a veure quan ens tocarà sortir.
Un cop sents el canó a l’estil Kona i comences la natació, tot passa volant no te n’adones i ja quasi bé estàs sortint de l’aigua i fent la llarguíssima transició fins a agafar la bici, desprès d’agafar un ritme més alt del que esperava rodar amb bici i cap al km 70 em veig sobrepassat per un grup que em va fer pensar amb les sortides de dissabte en grup i tots ben junts. Després de la segona transició tal i com deia en David i alguns ens ho intuíem el circuit de córrer té un desnivell considerable i encara estic buscant la part planera del circuit, aquest afegit al circuit va fer que tot i volar amb la bici la part de córrer es fes força exigent.
A la tercera volta gracies al suport vaig poder aguantar el ritme d’en Costi que finalment va fer un gran esprint i va acabar marcant un gran crono. Per mi els últims metres van ser durs fins que finalment veus l arribada a meta i treus forces don sigui per arribar per sota les 5h que era el meu objectiu.
Després d’un merescut dinar i podent observar els temps amb calma, em sento especialment orgullós de formar part del Triatló Girona Costa Brava que m’ha fet rebaixar una hora del meu anterior half.
Finalment els temps tot i que son lo de menys després de les experiències viscudes, van ser Eduard Palomer 4:26:47 (brutal dels 100 primers), Marc Davesa 4:46:08, Josep Maria Costa 4:46:13 Adria Villalón 4:47: Aaron 4:58:25, David Quer 5:09:09.
Crònica escrita per Adrià Villalón
divendres, 9 de maig del 2014
TRIATLÓ DE BLANES
Son les 7:10 de matí quan arribo al balneari Prats de Caldes, es aquí on hem quedat amb l’Edu i en Jordi per esmorzar plegats i sortir cap al IV triatló de la vila de Blanes, es l’estreno d’en Jordi i el primer triatló de la temporada per tots. Estem els tres un pel mosques per que tal i com han muntat la sortida hem d’arribar d’hora a blanes per sortir a les 10:45.
Un cop acabat l’esmorzar marxem cap a blanes, deixem els cotxes i cap al Box a deixar les coses. Un cop ja fet tot el previ ens n’ anem a fer un cafetó, saludem als 4 coneguts que ens trobem i cap a escalfar a l’aigua, freda, però res a veure amb el que m’havia trobat les setmanes anteriors a Calella.
Ens disposem a col·locar-nos a la línia de sortida, un pel nerviosos i amb ganes de començar, jo un pel preocupat ja que aquest últim mes degut a uns problemes a l’orella i a les cervicals no he pogut nedar gaire però amb ganes de donar-ho tot. Jo i en Gimi un pel mes endavant i l’Edu a la reraguarda, l’aigua no es el seu punt fort. Comença la cursa, les primeres patacades, el circuit es un triangle amb la base dins del mar la qual cosa complica la sortida. Faig tota la natació al costat d’en Gimi fins que ja no el veig,no se que coi li ha passat a aquest nano..
Surto de l’aigua ni rastre d’en Gimi a per la T1, ara penso si em veiés l’Enric em fotria un pet de crits de quant lenta la faig. Surto amb la bici i a xupar roda, la avantatge de sortir dignament de l’aigua. A la primera pujada ja perdo el grup al que m’he sumat, i penso nen està clar que nedes molt més bé que no fas triatlons, a per els de darrera. Vaig tirant i em trobo els que tornen i vaig mirant a veure si veig en Gimi, ni rastre… quan ja vaig veient els de darrera em trobo a l’edu i mes darrera en Gimi, ara si que no entenc res. (més tard en Jordi m’explica que degut a problemes mecànics ha hagut d’aturar-se)
Comença la segona volta i se m’acosta una moto i em diu ‘ primera volta?’ i em surt de l’anima ‘collons no cardis! Vaig per la segona jo’ i avanço un doblat i em quedo flipat osti tu vas bé, Aleix vas bé! A partir d’aquí anar sumant km i anar veient com en Gimi i l’edu son cada cop mes a prop. En Gimi m’avança abans de la transició. Entro a la transició com un pro descalç a sobre la bici baixo corrent, dins meu em sento alliberat primera vegada que ho provo i no m’he fotut una nata (quin espectacle si arribo a caure davant de tothom).
M’estic posant les bambes i veig com arriba l’Edu, dic buff aquest surt de boxes abans que jo. No falla, començo a córrer i ja tinc en Gimi i l’Edu davant meu. Penso fot-li gas Aleix i això faig fins que al cap de poc em visita el meu amic flato, així que arrossegant-me com puc completo la primera volta trotant amb la ma a la panxa.
Es a la segona volta quan el flato desapareix i puc córrer còmodament i fins hi tot apretar als últims metres quan arribo a la meta, diria que en Gimi i l’edu ja es deuen haver atipat com verros, paro el garmin i miro 1h16’ dic està prou bé nano llàstima del flato.
Crònica escrita per Aleix Barcons.
Us deixo els les posicions i els temps dels tres
160 5368 PALOMER ROCA, EDUARD TGCB ABM 1:12:26 195 0:13:06 147 0:39:25 30,44 0:52:31 165 0:19:55
164 2282 GIMFERRER QUINTANA, JORDI TGCB V1M 1:12:37 111 0:11:55 190 0:40:34 29,58 0:52:29 181 0:20:08
229 5834 BARCONS I SOLA, ALEIX TGCB ABM 1:16:07 84 0:11:16 214 0:41:20 29,03 0:52:36 380 0:23:31
Un cop acabat l’esmorzar marxem cap a blanes, deixem els cotxes i cap al Box a deixar les coses. Un cop ja fet tot el previ ens n’ anem a fer un cafetó, saludem als 4 coneguts que ens trobem i cap a escalfar a l’aigua, freda, però res a veure amb el que m’havia trobat les setmanes anteriors a Calella.
Ens disposem a col·locar-nos a la línia de sortida, un pel nerviosos i amb ganes de començar, jo un pel preocupat ja que aquest últim mes degut a uns problemes a l’orella i a les cervicals no he pogut nedar gaire però amb ganes de donar-ho tot. Jo i en Gimi un pel mes endavant i l’Edu a la reraguarda, l’aigua no es el seu punt fort. Comença la cursa, les primeres patacades, el circuit es un triangle amb la base dins del mar la qual cosa complica la sortida. Faig tota la natació al costat d’en Gimi fins que ja no el veig,no se que coi li ha passat a aquest nano..
Surto de l’aigua ni rastre d’en Gimi a per la T1, ara penso si em veiés l’Enric em fotria un pet de crits de quant lenta la faig. Surto amb la bici i a xupar roda, la avantatge de sortir dignament de l’aigua. A la primera pujada ja perdo el grup al que m’he sumat, i penso nen està clar que nedes molt més bé que no fas triatlons, a per els de darrera. Vaig tirant i em trobo els que tornen i vaig mirant a veure si veig en Gimi, ni rastre… quan ja vaig veient els de darrera em trobo a l’edu i mes darrera en Gimi, ara si que no entenc res. (més tard en Jordi m’explica que degut a problemes mecànics ha hagut d’aturar-se)
Comença la segona volta i se m’acosta una moto i em diu ‘ primera volta?’ i em surt de l’anima ‘collons no cardis! Vaig per la segona jo’ i avanço un doblat i em quedo flipat osti tu vas bé, Aleix vas bé! A partir d’aquí anar sumant km i anar veient com en Gimi i l’edu son cada cop mes a prop. En Gimi m’avança abans de la transició. Entro a la transició com un pro descalç a sobre la bici baixo corrent, dins meu em sento alliberat primera vegada que ho provo i no m’he fotut una nata (quin espectacle si arribo a caure davant de tothom).
M’estic posant les bambes i veig com arriba l’Edu, dic buff aquest surt de boxes abans que jo. No falla, començo a córrer i ja tinc en Gimi i l’Edu davant meu. Penso fot-li gas Aleix i això faig fins que al cap de poc em visita el meu amic flato, així que arrossegant-me com puc completo la primera volta trotant amb la ma a la panxa.
Es a la segona volta quan el flato desapareix i puc córrer còmodament i fins hi tot apretar als últims metres quan arribo a la meta, diria que en Gimi i l’edu ja es deuen haver atipat com verros, paro el garmin i miro 1h16’ dic està prou bé nano llàstima del flato.
Crònica escrita per Aleix Barcons.
Us deixo els les posicions i els temps dels tres
160 5368 PALOMER ROCA, EDUARD TGCB ABM 1:12:26 195 0:13:06 147 0:39:25 30,44 0:52:31 165 0:19:55
164 2282 GIMFERRER QUINTANA, JORDI TGCB V1M 1:12:37 111 0:11:55 190 0:40:34 29,58 0:52:29 181 0:20:08
229 5834 BARCONS I SOLA, ALEIX TGCB ABM 1:16:07 84 0:11:16 214 0:41:20 29,03 0:52:36 380 0:23:31
diumenge, 16 de març del 2014
MARATÓ DE BARCELONA 2014
Dia abans de la Marato.... A la Expo Sports em trobo amb el presi del club a l'stand de compressport, xerrem una miqueta i em pregunta quina estrategia tens pensat per dema?? Cullons, vaig pensar, encara no ho havia planejat....
Marxo cap a casa dels amics a sopar i dormir per estar en condicions el dia dema.
Sopar alguna cosa lleugera, hamburguesa amb patates fregides i a dormir, no sense abans rebre un missatge de la organitzacio de la Marato que vigilem que dema s'esperent temperatures de 25 graus!! Cullons 25 graus??? Deu ni do quina calor... Be, no cal preocupar-se... A dormir!!
5:15 del mati, sona el despertador, m'aixeco, em preparo l'esmorzar i visito el lavabo per anar tranquil...
A les 7:10 marxo cap a la sortida que haviem quedat amb els companys del club a les 7:30 davant la expo esports.... Alla nomes apareix en David Preses.
Deixem les coses a guardaropia i marxem a escalfar una mica cap a la zona alta de les fonts de montjuic....
Alla ens trobem 2 companys mes del club i escalfem una mica... La nota curiosa es que mentres estavem estirant veiem un noi amb la samarreta del TGCB ( inconfundible ). Baixem a buscar-lo i resulta que era en Joaquim Sevilla!!!
Ens fem fotos de rigor, ens desitgem sort i marxem cap als calaixos de sortida.
.jpeg)
Quan ja estava a punt em ve al cap la pregunta del presi del club... Quina estrategia faras?? Cullons!! No tinc estrategia... L'any passat vaig fer 3:26 o sigui que molaria millorar-lo.... Despres ve la part realista: desgraciat si has entrenat super poc!! Que vols fer tu.... Aixi que penso, mira farem un tot o res: M'enganxo al pacemaker de 3:15 i que sigui lo que deu vulgui!!!
Surto i els primers 10km van be, aguanto el ritme i estic content. Kilometre 20 i comença a fer calor i em ve una mica de mal de panxa.... nooooo ara noooo. Al final en un avituallament cap al km 25 tinc que parar i utilitzo els lavabos. Vaig el mes rapid possible pero quan surto els malparits dels pacemakers no m'han esperat!!!! Seran cab.....
Aqui comença una mica el calvari..... Vaig sol i la calor em comença a apretar molt fort.... Baixo el ritme moltissim i noto que començo a tenir els quadriceps carregats.
Aqui, es on crec que entra el coco, em faig fort, apreto les dents i baixo el ritme pero no paro ni un moment... Aixi van passant kilometres i arribo cap al 35 com puc.
A partir d'aqui ja tot son pensaments positius... Ja veig que acabo i mirant el pulsometre veig que no vaig tan malament, els primers 25 he anat a ritme i tot parar al lavabo tinc marge per baixar el temps de l'any passat.
Tambe fa que entrem a la zona del centre i la gent anima sense parar i aixo fa que et recuperis.... Tot i aixo ja vaig força tocat pero ara no puc parar!!
Encaro el kilometre 40 i ara si que si... Pujo el ritme per entrar decent a la recta final i crec que faig un mini esprint i tot!! Jajajajajaja
Finalment milloro el temps de l'any passat i paro el cronometre en un temps de 3:24:10
Aixo si.... He acabat molt cansat muscularment i molt xafat per la calor sofocant que ha fet avui a Barcelona.
Molt bon paper de tots els integrants del club!!
Quina gran progressiu del TGCB
Marxo cap a casa dels amics a sopar i dormir per estar en condicions el dia dema.
Sopar alguna cosa lleugera, hamburguesa amb patates fregides i a dormir, no sense abans rebre un missatge de la organitzacio de la Marato que vigilem que dema s'esperent temperatures de 25 graus!! Cullons 25 graus??? Deu ni do quina calor... Be, no cal preocupar-se... A dormir!!
5:15 del mati, sona el despertador, m'aixeco, em preparo l'esmorzar i visito el lavabo per anar tranquil...
A les 7:10 marxo cap a la sortida que haviem quedat amb els companys del club a les 7:30 davant la expo esports.... Alla nomes apareix en David Preses.
Deixem les coses a guardaropia i marxem a escalfar una mica cap a la zona alta de les fonts de montjuic....
Alla ens trobem 2 companys mes del club i escalfem una mica... La nota curiosa es que mentres estavem estirant veiem un noi amb la samarreta del TGCB ( inconfundible ). Baixem a buscar-lo i resulta que era en Joaquim Sevilla!!!
Ens fem fotos de rigor, ens desitgem sort i marxem cap als calaixos de sortida.
.jpeg)
Quan ja estava a punt em ve al cap la pregunta del presi del club... Quina estrategia faras?? Cullons!! No tinc estrategia... L'any passat vaig fer 3:26 o sigui que molaria millorar-lo.... Despres ve la part realista: desgraciat si has entrenat super poc!! Que vols fer tu.... Aixi que penso, mira farem un tot o res: M'enganxo al pacemaker de 3:15 i que sigui lo que deu vulgui!!!
Surto i els primers 10km van be, aguanto el ritme i estic content. Kilometre 20 i comença a fer calor i em ve una mica de mal de panxa.... nooooo ara noooo. Al final en un avituallament cap al km 25 tinc que parar i utilitzo els lavabos. Vaig el mes rapid possible pero quan surto els malparits dels pacemakers no m'han esperat!!!! Seran cab.....
Aqui comença una mica el calvari..... Vaig sol i la calor em comença a apretar molt fort.... Baixo el ritme moltissim i noto que començo a tenir els quadriceps carregats.
Aqui, es on crec que entra el coco, em faig fort, apreto les dents i baixo el ritme pero no paro ni un moment... Aixi van passant kilometres i arribo cap al 35 com puc.
A partir d'aqui ja tot son pensaments positius... Ja veig que acabo i mirant el pulsometre veig que no vaig tan malament, els primers 25 he anat a ritme i tot parar al lavabo tinc marge per baixar el temps de l'any passat.
Tambe fa que entrem a la zona del centre i la gent anima sense parar i aixo fa que et recuperis.... Tot i aixo ja vaig força tocat pero ara no puc parar!!
Encaro el kilometre 40 i ara si que si... Pujo el ritme per entrar decent a la recta final i crec que faig un mini esprint i tot!! Jajajajajaja
Finalment milloro el temps de l'any passat i paro el cronometre en un temps de 3:24:10
Aixo si.... He acabat molt cansat muscularment i molt xafat per la calor sofocant que ha fet avui a Barcelona.
Molt bon paper de tots els integrants del club!!
Quina gran progressiu del TGCB
dilluns, 3 de març del 2014
I DUATLÓ DE GIRONA
El proper 6 d'abril el Triatló Girona Costa Brava organitza la Duatló de Girona.
Podeu trobar tota la informació a: http://www.duatlogirona.cat
Animeu-vos i gaudiu de la prova!
Podeu trobar tota la informació a: http://www.duatlogirona.cat
Animeu-vos i gaudiu de la prova!
dimarts, 4 de febrer del 2014
Excel·lent nivell i recorregut a Rocacorba
La cursa de muntanya de Canet es va fer per primer cop de dia i vam poder gaudir de grans vistes, corriols tècnics i enfangats i d’un gran nivell dels participants en les proves de 30, 20 i 12 quilòmetres.
La Rocacorba Trail va seduir als més de 800 participants en la seva primera edició diurna i va comptar amb tot el que pot demanar qualsevol amant de les curses de muntanya: excel·lent organització, paisatges meravellosos, corriols ràpids i tècnics i gran nivell dels corredors.
La cursa de 30kms, la prova estrella de la jornada, va començar finalment a 2/4 de 10, mitja hora més tard del previst per evitar coincidir amb la de 20kms. Els primers 6 quilòmetres van transitar per àmplies pistes que possibilitaven la marxa dels molts participants. Em vaig col·locar excessivament enrere a la sortida i ho vaig pagar en una pèrdua de temps considerable en el primer tap que es va formar en una baixada accentuada, just abans del primer avituallament. L’objectiu era fer un bon rodatge de cares a la marató del mes de Març i, sobretot, el més primordial, no fer-nos mal en les baixes tècniques, encara més perilloses pel fang acumulat per la constant pluja del dia anterior.
A partir del primer avituallament, ascendíem fins als 920 metres per pujar Rocacorba pel camí més conegut i habitual. Sabíem que era la part inicial i curiosament molts fèiem els trams més durs caminant ràpid, quan en molts entrenaments pugem aquestes rampes dures corrent. Una vegada coronat Rocacorba (pujant de quatre grapes les pedres de dalt del cim), iniciem un ràpid descens. Cedeixo el pas als corredors més ràpids que veig de reüll i els intento seguir, sense èxit. No obstant, els quilòmetres passen ràpid i ens acostem a l’equador de la cursa amb bones sensacions. A partir d’aquí, pugem el Golany per baixar posteriorment de cop 400 metres; on ensopego un parell de vegades. Altra vegada ve una altra pujada de 400 metres fins arribar al Collet, que molts afrontem amb tranquil·litat, intentant hidratar-nos i menjar el primer gel. Som al quilòmetre 20, el cansament es començar a notar i el fang i les zones humides dificulten encara més les coses. Klassmark, els organitzadors, han fet una bona feina amb la senyalització del corregut, tallant herbes i dotant d’avituallaments molt complets. També han penjat molts cartells durant la cursa indicant els quilòmetres i propers passos i amb frases encoratjadores pels participants. “Fes-te amic del patiment, i mai estaràs sol”. Llegeixo la frase i me la poso al cap en els primers quilòmetres. Comencen a venir les primeres rampes però veig que no sóc l’únic i començar a pesar el cansament general.
Ja només tinc al cap arribar als quilòmetre 28 per afrontar la darrera baixada, que l’organització ens havia alertat que era tècnica i perillosa; tenint en compte la fatiga acumulada. La faig poc a poc i veig que tampoc és per tant. Les vistes són precioses, fa un dia esplèndid i es veu tota la Vall de Llémena i moltes zones de Girona. De seguida arribo a la línia d’arribada; amb un temps total de 4 hores i 12 minuts. Recordo que havia corregut sense mirar el rellotge, quin gran plaer.
Miro la classificació i m’adono l’increïble nivell dels participant. Guanya en Toti, i l’Arnau Julià només és quart. Els primers voregen les 3 hores. Els millors del club són Jordi Cebrià i Pau Busquets, a molta diferència dels mortals. Esports Nabes compta amb una nodrida participació de corredors en els primers llocs. Segueixo repassant les classificacions, que també es fa per equips de 2 i 4 corredors, i m’adono que la gent està molt forta. Que hi farem!
La Mónica i la Carol del club van participar en la cursa de 20kms per equips.
Crònica escrita per Xevi Gasau.
La Rocacorba Trail va seduir als més de 800 participants en la seva primera edició diurna i va comptar amb tot el que pot demanar qualsevol amant de les curses de muntanya: excel·lent organització, paisatges meravellosos, corriols ràpids i tècnics i gran nivell dels corredors.
La cursa de 30kms, la prova estrella de la jornada, va començar finalment a 2/4 de 10, mitja hora més tard del previst per evitar coincidir amb la de 20kms. Els primers 6 quilòmetres van transitar per àmplies pistes que possibilitaven la marxa dels molts participants. Em vaig col·locar excessivament enrere a la sortida i ho vaig pagar en una pèrdua de temps considerable en el primer tap que es va formar en una baixada accentuada, just abans del primer avituallament. L’objectiu era fer un bon rodatge de cares a la marató del mes de Març i, sobretot, el més primordial, no fer-nos mal en les baixes tècniques, encara més perilloses pel fang acumulat per la constant pluja del dia anterior.
A partir del primer avituallament, ascendíem fins als 920 metres per pujar Rocacorba pel camí més conegut i habitual. Sabíem que era la part inicial i curiosament molts fèiem els trams més durs caminant ràpid, quan en molts entrenaments pugem aquestes rampes dures corrent. Una vegada coronat Rocacorba (pujant de quatre grapes les pedres de dalt del cim), iniciem un ràpid descens. Cedeixo el pas als corredors més ràpids que veig de reüll i els intento seguir, sense èxit. No obstant, els quilòmetres passen ràpid i ens acostem a l’equador de la cursa amb bones sensacions. A partir d’aquí, pugem el Golany per baixar posteriorment de cop 400 metres; on ensopego un parell de vegades. Altra vegada ve una altra pujada de 400 metres fins arribar al Collet, que molts afrontem amb tranquil·litat, intentant hidratar-nos i menjar el primer gel. Som al quilòmetre 20, el cansament es començar a notar i el fang i les zones humides dificulten encara més les coses. Klassmark, els organitzadors, han fet una bona feina amb la senyalització del corregut, tallant herbes i dotant d’avituallaments molt complets. També han penjat molts cartells durant la cursa indicant els quilòmetres i propers passos i amb frases encoratjadores pels participants. “Fes-te amic del patiment, i mai estaràs sol”. Llegeixo la frase i me la poso al cap en els primers quilòmetres. Comencen a venir les primeres rampes però veig que no sóc l’únic i començar a pesar el cansament general.
Ja només tinc al cap arribar als quilòmetre 28 per afrontar la darrera baixada, que l’organització ens havia alertat que era tècnica i perillosa; tenint en compte la fatiga acumulada. La faig poc a poc i veig que tampoc és per tant. Les vistes són precioses, fa un dia esplèndid i es veu tota la Vall de Llémena i moltes zones de Girona. De seguida arribo a la línia d’arribada; amb un temps total de 4 hores i 12 minuts. Recordo que havia corregut sense mirar el rellotge, quin gran plaer.
Miro la classificació i m’adono l’increïble nivell dels participant. Guanya en Toti, i l’Arnau Julià només és quart. Els primers voregen les 3 hores. Els millors del club són Jordi Cebrià i Pau Busquets, a molta diferència dels mortals. Esports Nabes compta amb una nodrida participació de corredors en els primers llocs. Segueixo repassant les classificacions, que també es fa per equips de 2 i 4 corredors, i m’adono que la gent està molt forta. Que hi farem!
La Mónica i la Carol del club van participar en la cursa de 20kms per equips.
Crònica escrita per Xevi Gasau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)