Aquí teniu la seva crònica:
Aquest any l’objectiu de la temporada era una d’aquelles curses de les de “algun dia l’haig de fer” però que mai no trobes el moment de posar-t’hi. El que està considerat l’Ironman més dur del món em feia molt de respecte i sempre havia anat aplaçant la decisió fins que aquest any vaig decidir que ja tocava. Vam arribar amb la familia a Embrun el dilluns, amb els deures fets i amb 3 dies per situar-nos i disfrutar d’un entorn espectacular. De seguida va ser dimecres, dia de nervis, de preparar el material, de rebre missatges i whatsapps, de menjar pasta i més pasta, d’anar a dormir aviat… Dijous sona el despertador a les 3:30 de la nit, esmorzar lleuger i cap a boxes. Estic tranquil, més de l’habitual, acabo de preparar les coses i me’n vaig cap a la sortida. Aquí pago la novatada i al moment de posar-nos a la linia de sortida em despisto i quedo a la cinquena o sisena fila, rodejat de gent per tots costats. A Embrun si vols sortir a primera fila has de sortir a l’esprint quan obren els boxes per agafar lloc al davant. Ja ho sabré per un altre any. A les 6 en punt es dona la sortida, encara és de nit i la sensació que tens al tirar-te a l’aigua és….horrorosa. Completament desorientat, rebent cops per tots costats, sense veure res ni a dins ni a fora de l’aigua,….passo uns minuts de lluita mental contra l’angoixa i contra l’instint que em diu que m’aturi i que surti d’allà. Si paro de nedar la manada de nyus em passarà per sobre sense pietat, així que haig de seguir braçejant i avançant com pugui. Passada la segona boia la cosa s’aclareix i començo a nedar amb normalitat. El pitjor moment ja ha passat, tot es tranquilitza i agafo el ritme. Em ve al cap el consell que més m’han repetit els experts en la materia, i que en Xavi va sintetitzar molt bé en un whattsapp: “Ves sempre amb una marxa menys, que això és molt llarg i molt dur”. Així que tot i que vaig molt còmode nedant al mig del grup i tinc temptacions d’apretar i anar endavant, em quedo allà i guardo forces pel que queda.
Surto de l’aigua amb 56’, xoco la mà a la familia que com sempre són allà fent el seu Ironman des de l’altre costat de la valla, i cap a la bici per fer els famosos 188kms. És hora d’enxufar el Powertap, posar-hi seny i recordar allò de la “marxa menys”. Intento desgastar-me el minim possible camí de l’Izoard, però el vent de cara i el constant puja-i-baixa de la carretera ho fa dificil. Passat el km 67 comença el Col de l’Izoard, 32kms sense parar de pujar, amb una primera meitat més suau al voltant del 2-3% i la segona més dura amb rampes d’entre el 6 i el 9%. Els valors de potència estan dins del previst, em trobo bé i he anat menjant i bebent, però quan falten 5 o 6 kms per coronar les forces comencen a fallar. Porto gairebé 1hora i mitja pujant sense parar, ja estic per sobre dels 2000m d’alçada i veig que clarament la potència està baixant. Penso en l’entrepà de pernil i la Coca-cola que m’esperen a la bossa d’avituallament del cim i em distrec amb un paisatge espectacular. Arribo a l’última corba i em trobo amb la família que han pujat fins allà amb el cotxe. La meva mare surt corrent darrera meu cridant igual que els seguidors freakys del Tour i la gent l’anima “Bravo madame!!”. Estic flipant i el meu pare queda tan al·lucinat que s’oblida d’apretar el REC de la càmera de filmar.
Per fi soc a dalt, engoleixo la Coca-cola en temps rècord, carrego el maillot amb barretes i l’entrepà i a per la segona part del circuit. Seguint la llei de Murphy, el vent ha girat i el tornem a tenir de cara durant tota la tornada. La carretera continua siguent un trencacames que et pot deixar fos si no arribes amb forces i quan sembla que ja s’acaba encara falta el remate final: la pujada al Chalvet, 6kms al 6% que arranquen al km175, quan ja porto més de 6 hores sobre la bici. Es hora de que es notin aquells entrenaments llargs amb la bici, aquella sisena pujada a St Martí…. Mentre pujo al Chalvet faig numeros mentalment i veig que puc baixar de les 7 hores, un temps que només entrava en les millors de les previsions. Acabo d’apretar a la pujada, arrisco una mica a la baixada i salto de la bici amb 6h59’. Perfecte!
Començo la marató amb 8h00’ de cursa i m’agafo els primers kms amb calma, per veure com estan les cames. Veig que vaig fàcil per sota de 4’30”/km i això m’anima, pinta bé. De seguida torna a aparèixer la familia que s’han situat estratègicament i veure’m 4 vegades per volta. Més ànims pel cos!
Al circuit de la marató tampoc et regalen res: hi ha dues pujades per volta que passen factura, el vent es fa notar al planer, la calor apreta fort i veig que la gent comença a flaquejar. Tinc clar que si mantinc un ritme constant, sense parar de córrer però també sense cremar-me, podré recuperar moltes posicions. Van passant els kms i entre les esponges fresquetes dels avituallaments i els ànims de la família continuo trobant-me bé i mantinguent el ritme.
A partir del km30 el dolor muscular és gran però em trobo bé i veig que porto molt bon temps. El ritme ha baixat a 4’45”/km, però segueixo avançant i sobretot, no paro de córrer. Disfruto molts dels últims kms de cursa perquè sé que faré un bon temps, millor del que podia imaginar, i que la preparació de tot l’any ha donat resultat.
La guinda arriba quan travesso la linia d’arribada després de 11h18’ de cursa i em diuen que he entrat al lloc 20. Top-20!! Això sí que no m’ho esperava!! Estic content i ho celebro amb la família perquè aquestes curses sense ells no es poden preparar. I estic content també perquè aquest any més que mai he fet una preparació especialment en equip, amb molts entrenament en grup amb l’Enric, en Xicu, en Carlos, en Jordi,…. I sobretot sobretot amb en Mikel, que sense la seva ajuda (i els seus mètodes basco-sovietics ) segur que tot això no hauria acabat tan bé.
La família d'en Pau va fer un bon vídeo de la prova:
Embrunman 2013 Pau from Helena Ruiz on Vimeo.
