Des de que vaig arribar a Alemanya, que tenia ganes de fer alguna cursa, i després de molt buscar, vaig trobar una cursa una mica “diferent” a les curses que estic acostumat a participar... Era una cursa trail de 23km, amb obstacles pel mig, tals com travessar rius, fangueres, saltar marges, escalar parets.. I què coi, un amic del màster i jo ens vam animar a fotre una bestiesa d’aquestes que tant ens agrada fer...
El dia la cursa era dissabte, i les condicions meteorològiques eren les esperades segons la previsió, -5Cº, i nevant. Que “guay”. El meu company i jo anem a dins de la carpa de l’organització, tal i com indicava el planning de la cursa. Estem molta estona esperant, i els 1300 corredors ens comencem a posar nerviosos, fins que comencen a parlar pel micro amb alemany, i ni jo ni el meu amic ens enterem de què coi diuen. Després de parlar, posen la cançó TNT de AC/DC a tot tall, i la gent es posa a cridar com animals. Després d’això, ens fan fer silenci a tots i un passadís entremig de tota la multitud, i apareix un home tocant la gaita, amb 10 o 12 tius vestits de guerrers víkings a darrere seu seguint-lo. A mesura que van passant, la gent es suma a la fila, i ens dirigim tots junts cap a la línia de sortida (a 1km de la carpa). Fot un fred de collons, i està tothom tremolant de mala manera. Arribem al “camp” de sortida, on la línia de sortida deu fer uns 200m d’ample. Un cop allà ens fan ajupir a tots mentre el de la gaita toca i un altre paio no sé què collons crida amb alemany, però tothom crida “Augh!! Aughh!! Aughh!!” com a la pel·lícula 300. Ens fan aixecar, i passen dos avionetes per sobre nostre (neva tant que casi ni les veiem). 3 petardassos, i la gent comença a córrer i cridar com a Braveheart, amb música de Gladiator de fons.. Tot un espectacle...
Només començar, ens fan arrastrar pel terra passant per sota de uns fils, mentre els bombers ens “regen” i després d’això, ens hem de tirar a dins de dues fosses plenes d’aigua, de les que no podem sortir si no ens ajuden. No em sento els peus, les cames, ni els ous! Quin fred de Déu!!! Sortim d’allà, i comencem a córrer amb les cames vermelles com pebrots.. 300 metres de córrer, i hem de creuar un riu d’uns 50m d’ample pel mig de l’aigua.. Ja venim molls, i no ens importa “gaire”. Després d’això, comencem a córrer una estona normal, per agafar una mica de calor.
Al cap d’un parell de km’s, hem de anar pujant i baixant uns marges d’uns 10 metres d’alt, enfangats de mala manera, la gent es tira pels marges en plan “tobogan”, i d’altres es foten cada lletot de cuidado.. Un cop acabats els 10 o 12 marges, tornem a córrer normal, fins que ens trobem amb una pila de pneumàtics, i cadascú n’ha d’agafar un i carregar-lo a l’espatlla. El pneumàtic se’m clava a clavícula i emprenya de mala manera.. Després de fer un circuit per uns camps, i haver de pujar i baixar més marges amb el pneumàtic a sobre, el deixem , i seguim corrent normal. Durant tota l’estona ens segueixen quads, per seguretat i controlar. Fins i tot tenim un helicòpter seguint-nos. Un desplegament acollonant.
A partir d’aquí, comencem a enfilar-nos a una muntanya tota nevada, on el terra és fang congelat, i patina de collons.. La pujada és menys pronunciada del que realment m’esperava i vaig còmode, però el meu amic no va tant bé, i baixo el ritme per anar amb ell, tal i com havíem acordat abans de començar. Arribem a dalt de tot de la muntanya, avituallament, i per seguir hem de passar per dins del maleter de dos autobusos que ens barren el pas. Després dels autobusos, hem de saltar unes caixes molt grosses metàl·liques, que estan congelades i rellisquen un ou. El meu amic casi es trenca la crisma, però “per sort” només s’emporta un cop a la tíbia sense cap conseqüència greu. A partir d’aquí, una baixada molt maca a través d’un bosc enfangadíssim, que fa difícil mantenir-se en peu. Haig d’estar esperant el meu amic tota l’estona perquè no es sent segur baixant, i va a poc a poc, però en el fons m’és igual, hem vingut a disfrutar, a passar-ho bé, i a acabar. Al final de la baixada ens trobem una pila de “paquets” de cartró premsat apilats, on ens hem d’enfilar i tornar a baixar. Seguim corrent fins al següent avituallament, on ens donen tè calent, i un parell de plàtans. Em va bé, perquè tenia una gana de mil dimonis. Durant el tram de “córrer normal”, en cap moment he tingut fred ni m’he sentit malament. La meva cama maleïda sembla que aguanta, i es queixa el just i necessari, per no perdre la tradició. Portem uns 20 km’s, i penso, “Bah! No era per tant..”
A partir d’aquí comença la “festa”. Tornem a prop del camp d’allà on hem començat, i ens hem de posar a l’aigua, i caminar uns 100m o més, amb aigua fins a sobre el pit. Noto com si se’m congelés la sang de tot el cos. Intento anar el més ràpid possible per sortir d’aquesta tortura. Sortim d’aquí, i ens hem de tornar a arrastrar pel fang, saltar més marges, posar-nos a dins de més “zanjas” amb aigua, saltar per sobre de foc, tot això entre bombers, ambulàncies i soldats de l’exèrcit controlant que tothom estigui “bé”. De fet, estem en el camp d’entrenament de l’exèrcit alemany.
Ens fan agafar un sac de sorra i carregar-lo a l’espatlla tot fent una volta a una antiga pista d’atletisme plena d’herba. Deixem el sac, i comencem a veure gent als marges estirant, degut a les rampes. L’escena és desoladora, la gent tremolant de fred i intentant caminar, però molts no poden degut a les rampes. Al meu amic li agafen tots els mals, i l’haig d’ajudar a estirar, i aguantar-lo perquè no pot ni aguantar-se d’empeus. Jo vaig bé, però el fet de parar-nos em fa venir una fred increïble. No em sento ni les mans, ni els peus, ni ... ni res, vaja. El meu amic es comença a recuperar, i tornem a mig trotar fins a agafar calor, i... Ara ens toca tirar-nos a dins d’una piscina, on hi ha troncs flotant, que hem de passar per sota. Ens esperem que es “despeji” la piscina, i ens tirem tots dos a la vegada, intentem anar el màxim ràpid possible, perquè l’aigua sembla que talli. Només sortir de la piscina ens donen mantes tèrmiques perquè no ens agafi un patatús, tot i que només la tinc mig minut, perquè hem de passar per una altra piscina, per un pont enfonsat fet de palets, i intentar no caure a l’aigua. Caic. Començo a riure de lu burro que em sento. Surto de la manera que puc i seguim, sense manta.
Entrem a l’últim quilòmetre, ens fan tornar a passar per un altre riu, i els putos últims metres són terribles. Els mil obstacles haguts i per haver. Arrastrar-nos pel terra ple de pedres (em destrosso els genolls i colzes), escalar parets, saltar per sobre de cotxes, pneumàtics pel terra, saltar containers plens d’aigua, escalar un tanc i una tanqueta, passar per sota de camions de l’exèrcit... Se’m fa etern. Estic tremolant com no havia tremolat mai, i l’escena és un espectacle, la gent clavada per les rampes, cridant, plorant, i jo l’únic en el que penso és en acabar i anar corrent a la dutxa. Arribem al final amb el meu amic junts, i ell s’emociona com un nen petit... Em fa emocionar a mi també, el tonto.. Perquè ens donin la medalla de finisher hem d’escalar unes bales de palla.. La mare que els va parir.. Al final ens donen una beguda de recuperació calenta, que no puc ni aguantar amb les mans del que estic tremolant. Manta tèrmica, i cap a la dutxa. I després de la dutxa, 4 Bratwursts i un got de Glühwein (vi calent alemany), per refer forces... Ara només ens queden 400km de tornada a casa....
Una experiència inolvidable, i altament recomanable. Per poc que pugui, l’any que ve hi torno. A veure si algú del club s’anima, que us trobo a faltar!!
Vídeo de la prova
Crònica escrita per David Canals.
