15 d´agost és data assenyalada per al món del triatló. A Embrun, una petita localitat de la regió de la Provence-Hautes Alpes, es celebra el triatló de distància IronMan anomenat Embrunman.
Triatló i duresa. Amb aquestes premisses penso en algunes de les proves que he tingut la sort de participar. Tinc els meus favorits; alguns d´ells reuneixen tot el que busco en una prova esportiva: recorreguts atractius, bona organització i repte esportiu.
Quan entenem que una prova és dura? Sembla que quan parlem de la duresa d´un triatló tots pensem en el mateix. Recorreguts difícils, natació amb onatge, aigües fredes... perfil ciclista muntanyós, dominat pel vent; carrera a peu complicada, amb constants pujades i baixades, per muntanya, amb terra... condicions meteorològiques desfavorables, fred, calor, vent o pluja... Si alguna d´elles eleva a la màxima expressió tots aquests condicionants, aquesta és, sense cap mena de dubte, l´Embrunman.
Segurament hi ha qui es pregunta què és lo que té de meravellós l´Embrunman, a jutjar per la cara d´esgotament dels triatletes al llarg de la prova.
Embrun és un petit poble en ple Alps francesos, situat a escassament 2 hores de Marsella, entre Gap i Briançon. Durant mesos es prepara per acollir una prova única i que recull diversos ingredients per convertir-la en un repte en majúscules. Hi ha en aquest petit poble una màgia especial i una energia envaeix al triatleta, sobretot a aquells que d´això n´hem fet un estil de vida. No hi ha glamour, és com tornar 20 anys enrere, però et dona l´oportunitat de poder competir on tantes i tantes batalles ciclistes i triatlètiques s´hi han disputat. Recordo, fins i tot, algun article d´anys enrere on Antonio Alix narrava esplèndides cròniques esportives esdevingudes en aquest indret. És un prova diferent, especial, pura. Té un caràcter particular, difícil de trobar avui en dia en altres proves similars; aquí encara ets capaç de respirar l´autèntic esperit de la llarga distància. La seva màgica natació, amb una primera volta al llac totalment a les fosques, el seu espectacular recorregut ciclista (i aquí la paraula ciclista adquireix tot el seu significat) i la seva duríssima marató, la gran trampa d´Embrun, que et dóna una gran lliçó d´humiltat. Embrunman és, sense dubte, la catedral del triatló.
Tot comença a les 6:00 h del matí, la sortida es fa tensa, no es veu res, només tu, el rumor d´alguns triatletes i l´ànim dels que ens acompanyen. El temps no és important, si en qualsevol prova d´aquest tipus la natació és un tràmit, aquí encara ho és més. Toca estalviar energies per quan es necessitin. L´aigua no està freda, al contrari del que es podria pensar. La natació s´acaba i toca abrigar-se. És d´hora, fa fred i el dia serà llarg. Només iniciar el tram de bici ja comencen les rampes del primer port. Les forces estan intactes i no es fa dur.
Això és una lluita individual contra un mateix i contra els elements, cadascú sap molt bé on està el seu lloc, mentalitzat de superar el desafiament sense mes ajuda que les pròpies forces. La màgia de la llarga distància t´ensenya a lidiar amb els reptes. Vas progressant poc a poc, et vas marcant noves metes. Et forma física i mentalment, et dona valors de superació, compartir i treballar en equip...
Hi haurà a qui li estranyi que es parli d´esperit d´equip en un esport que tendeix a valorar els èxits individuals. Sens dubte però, l´únic moment en què el triatleta de llarga distancia està sol és quan es planta sota l´arc de sortida. Em va impactar el testimoni d´un escalador britànic quan al cim de l´Everest es va quedar durant 10 minuts esperant que arribés el següent expedicionari. A 8.848 m d´alçada l´oxigen és escàs i la vida es posa en perill. En arribar el seu company, es van abraçar i va començar el descens. El seu testimoni deia: ‘quin sentit té qualsevol èxit si no el pots compartir...’ Aquest encaix d´absoluta comunió, tant a nivell personal com d´equip, em resulta fonamental; un verdader assemblatge de capacitats tècniques, actituds comuns i valors compartits. Sincerament, no puc imaginar fer el que faig sense poder gaudir de la personalitat i la capacitat de cadascun dels membres del Club. Portar el nom Girona – Costa Brava arreu del món dóna, inclús, una mica mes de sentit a tot plegat.
Només coronar es comença un ràpid descens que ens porta de tornada a Embrun. D´aquí fins al poble, uns 40 kilòmetres còmodes, amb algunes pujades suportables. Fins als peus de l´Izoard no hi ha trams molt durs. L´entorn esdevé en el teu millor aliat, una passió difícil dntredre en un terreny de joc impressionant. Malgrat la llegenda, és un port fàcil, molt llarg, però no excessivament dur. A mida que es va ascendint, et venen a la memòria les grans batalles ciclistes que s´han comès en les seves rampes. Durant tota l’ascensió, hi ha molta gent animant a peu de carretera; així l´esforç s´assimila millor. L´entrada a la Casse Deserte és espectacular, un entorn inhòspit i estèril que ha fet de teló de fons d´alguns moments claus en la història del Tour de França. Es corona el port a 2.361 m d´alçada, just uns metres després d´haver deixat el monument que la muntanya li dedica a Fausto Coppi ‘il Campionissimo’.
L´esperit dels que amem l´esport fa que no necessitem rendir contes mes que a nosaltres mateixos i al nostre afany de superació. La prova és, en sí, un gran premi a tots els esforços realitzats durant la llarga preparació i als sacrificis personals realitzats, que únicament l´esportista i els que estan a prop d´ell coneixen. Per la resta, la prova només serà un lloc o una marca. Per nosaltres, en canvi, és molt mes, valorant cada petit sacrifici i cada entrenament com una petita victòria. En aquestes condicions, la paraula fracàs no pot estar en el nostre vocabulari. Pot haver-hi decepcions, però mai fracassos.
La baixada es fa rapidíssima, amb fred; sembla que des d´aquest punt ja no queda res, però ara realment comença la prova. Aquí és on pots començar a apreciar la duresa d´aquesta competició. L´experiència sempre t’ajuda, però també et fa veure la dimensió de la prova des d´un altre prisma. Si tota la prova és un gran viatge interior, a partir d´aquí ho és encara més. La soledat del corredor de fons elevat al seu màxim exponent. És quan t´acostes al penúltim port que tornes a veure gent, i sense temps per pensar, enfiles dos quilometres amb rampes duríssimes; anem quasi parats, la gent anima caminant al teu costat...
T´acostes al final del tram de bici, hem passat fred, calor,... sembla que ja acabes però qui va dissenyar el recorregut ens té preparada una darrera sorpresa, uns durs kilòmetres que fan allargar encara més l´esforç. Aquest últim port, ja a Embrun, es fa dur i llarg; són 6 quilòmetres, tot i haver-hi passat varies vegades en els darrers anys, vas fent metres amb l´esperança que aquell quilòmetre sigui el darrer. Només queda la baixada fins a boxes per una carretera en molt mal estat, en la que les forces fallen i qui et domina és la inèrcia pista avall.
Ja només queda ser fort mentalment. Cada pas t´acosta a la meta. Et vas creuant amb gent, invencibles davant la temptació de l´abandonament. Només queda posar un peu darrera l´altra i fins al final. Ja ho tens, els últims metres, les sensacions, les emocions, l´adrenalina, els records de tot fins arribar aquí, la gent que t´acompanya... en aquest instant torno a sentir perquè faig tot això; per viure proves com aquesta em vaig aficionar a aquest esport. Cap amant del triatló, de la bici, de l´esport pot deixar de fer almenys una vegada aquesta prova, la catedral del triatló... Embrun.
I quan algú em pregunta perquè ho fem, jo sempre penso en l´Embrunman... llavors trobo la resposta.
Crònica escrita per Josep Maria Costa.
