Triatló B de Banyoles, gaudint de la competició

Després d'un dissabte tarda amb molta pluja, no semblava que l'endemà puguessim gaudir com ho vam fer de la 9ena edició del triatló B de Banyoles.
Arribem a les 7.30 a Banyoles, males notíces tenim 2 baixes, en Pere i en Pau són baixa per problemes físics i per tant serem 7 els representants del club. Comencem a preparar les coses amb calma i ens dirigim cap als boxes, fa fred per l'època de l'any que estem i la temperatura de l'aigua diuen que està a uns 15ºC
Aquest any els inscrits per la diversitat de calendari són menys de 400 i la veritat s'agraeix ja que tant a l'aigua com a la carretera no hi haurà tanta aglomeració de gent tenint en compte que només hi ha una sortida.
Falten menys de 10 minuts i anem cap a l'aigua a escalfar. No veiem en Jordi Triadú ni en David Mateu i per tant als altres 5, la Paula, la supporter més matinera ens fa la habitual foto abans de la sortida.
Un breu escalfament i mentre ens desitjem sort i encara estem xerrant donen la sortida.
Una natació molt neta, excepte als primers metres no hi ha cops, la sensació de fred a l'aigua desapareix amb les primeres braçades.
Sóc mal nedador i no acostumo a disfrutar a l'aigua, en la primera volta em sento molt incòmode nedant i em quedo despenjat en un grup perdent molta distància amb la resta de gent. A la segona volta nedo més bé però surto de l'aigua amb la sensació de que hi havia menys metres dels 2.200 oficials i amb un temps dolent. Saludo en Mikel, Pau i Aleix que estan a peu de l'estany donant ànims i corro cap a la bici, buff que poques en queden, posició 222 en aquest sector tocarà remontar...



Començo la bici i començo a recuperar ràpidament moltes posicions. Fa 2 setmanes vam fer amb els companys d'equip un entrenament molt bo en el mateix circuit de bici i ja sabia més o menys en quins temps m'havia de moure per fer una bona bici sense cremar-me massa. A la primera volta atrapo en David Canals i a la segona l'Edu que han sortit de l'aigua abans que jo. Tot i ser una prova sense drafting sempre veus algun espavilat que s'aprofita de l'esforç dels altres, a la segona volta amb l' Edu "ens marcàvem de prop" i en vam ser testimonis de les trampes d'alguns. Temps total real de bici 2h 9 minuts, 64 minuts la primera volta i 65 la segona més o menys segons el previst i 108è millor parcial i la sensació d'haver guardat cames per córrer.
Després d'una segona transició una mica lenta arrenco a córrer, l'objectiu és ser regular i no petar i acabar arrosegant-me. El tram de córrer m'agrada, són 3 voltes senceres a l'estany d'uns 6,6 km cada una combinant asfalt i terra per acabar fent 20km. Plantejo fer menys de 30 minuts per volta per acabar baixant de 1h30
Només de sortir trobo l'Edu que ha fet la transició més ràpida que jo i em despedeixo d'ell, el seu ritme és inaguantable per mi!



La primera volta la faig en uns 28 minuts, saludo molts companys d'equip, familiars i amics que han vingut a animar. Al final de la primera volta em comença a doblar algun dels primers classificats, penso en els companys de club que tinc per davant, no sé com van però suposo que molt bé perquè venien a Banyoles molt forts!
Segona volta en uns 29 minuts i la tercera volta la faig una mica més lenta en uns 31 minuts, temps total 1h27.50 parcial 127 i posició 131 final i temps total de 4h20.

A l'arribada ens trobem amb en Jordi Triadú (3h56), Enric (4H00), Edu (4h10), Aaron (4h47)David (4h58) i David Mateu i comentem la jugada.

Fotos de tots els triatletes que van participar a Banyoles

Banyoles i el seu entorn és un lloc espectacular per disfrutar d'aquest esport, la propera serà el dia 8 de juny a Madrid (Ecotrimad) un altre half del que també n'he sentit a parlar molt bé.

Crònica Escrita per Marc Pinsach

Triatló B Banyoles

Triatló B Banyoles, un álbum en Flickr.

Prèvia del Triatló B de Banyoles

Estem en un club on els resultats no tenen una gran rellevància. Ens agrada fer esport, ens agrada entrenar i ens agrada el triatló. El club no té recursos econòmics per fer fitxatges i intentar estar a les primeres posicions a les curses és cada cop més complicat pel nivell que hi ha.



Però com a tots també ens agrada fer bones classificacions, i parlant de classificacions, en mitja distància el club ha fet dos podis, dos tercers llocs.
Un va ser al 2008 al mateix triatló que farem demà i l'altre al Half de Balaguer del 2010. En els dos podis, van puntar els mateixos atletes, en Pau Busquets (el nostre cap de files), en Jordi Triadú que demà farà tremolar Banyoles amb la seva nova lenticular i el nostre amic Sergi Miró que ja fa algunes temporades que corre amb el Prat Triatló.



El nivell ha pujat molt els últims anys, però demà 9 companys del club intentarem donar-ho tot per repetir un podi que siguent realistes està molt i molt car.

Aquests som els 9 triatletes que demà faran el B de Banyoles:

Pau Busquets

Jordi Triadú

Pere Sala

Enric Hernández

Marc Pinsach

David Mateu

Eduard Palomer

Aaron González

David Canals

Josep Maria Costa, FINISHER per primera vegada a Lanzarote

Per un aficionat a l´esport, ex ‘karateca’ de joventut i ex ‘futbolista’ fins fa ben poc, un Ironman era un repte molt atractiu per a iniciar-me en una disciplina tan complerta com el triatló.
Lanzarote suposava per primera vegada marcar-me un objectiu a llarg plaç, amb 6 mesos de disciplina i rutines per endavant sense la motivació de la competició setmanal.
Sota els consells de l´amic Albert Torrent, que molts coneixeu, iniciem una programació de 24 setmanes amb alguna obligada aturada tècnica per viatges professionals. Amb tant poc temps, estava clar que la clau de cadascun dels entrenaments estava en la seva qualitat i no tant en la quantitat. La mitjana setmanal, principalment concentrada durant el cap de setmana per la falta de temps, finalment resultaria amb:
5000-6000 m natació
120-140 km de bici
20-30 km de cursa a peu
Els consells de l´Enric van fer que m´inscrigués al Club per tal d´aprofitar els entrenaments setmanals en grup, sobretot les sortides en bici; finalment poques però de qualitat (gràcies Mikel per fer-me patir de valent en la sortida llarga pre-Remences).

Mentalment preparat però preocupat, físicament justet de forma tocava tirar d´estratègia. Una natació que resultés intranscendent, que no resti temps, que no mermi forces i una bici, el meu punt dèbil, conservadora per arribar a la Marató i poder gaudir de cadascun dels seus quilòmetres.
Amb els deures fets des de temps en l´alimentació, convençut de la seva vital importància, ens plantegem quan, com i què consumir durant la cursa per tal d´equilibrar la pèrdua de les aproximadament 11.000 kcal. Un total de 4500 kcal absorbides, repartides en un 65% en la part de bici i un 35% en la marató, repartides de la següent manera:
Beguda líquida: 6,5 l, 1480 kcal, 270 g HdC
Gels: 10 ut, 1620 kcal, 410 g HdC
Barretes: 5 ut, 1050 kcal, 265 HdC
Plàtans: 2 ut, 180 kcal, 50 g HdC
Sandwitx: 1 ut, 240 kcal, 65 g HdC

Pel que fa a la cursa en sí, em quedo altament satisfet sobretot per haver gaudit en les tres disciplines, arribant a la part final de la marató amb molt bones sensacions i sense cap mena de problema físic.
En la natació em queda un petit mal sabor donat que una mala sortida i un mal recorregut em fan sortir de l´aigua en un temps que no em deixa del tot satisfet. Una vegada enfilada la part de bici una sorprenent tempesta durant els primers 10 km, l´exigència del recorregut i sobretot el fort vent fan que m´agafi la disciplina que més dubtes em genera amb molt de respecte i de forma molt conservadora. Intento rodar quan es pot, ben acoplat i amb la cadència adequada; pujo als Miradors, el d´Haría i el del Río a un ritme molt còmode, que em permet gaudir de les espectaculars vistes i arrisco en les baixades, acoplat on quasi ningú s’atreveix per la inestabilitat que provoquen les fortes ràfegues de vent.



Així, arribo a la Marató, tal i com havia intentat visionar, amb les forces intactes, continuo menjant i bevent, sense indicis de defalliment i muscularment molt sencer, que em permet gaudir de cadascun dels 42 km´s que em resten fins a acabar el meu primer Ironman.



Resultat final: 11h 53 min
Natació: 1h 09 min
Bici: 6h 36 min
Marató: 3h 47 min



Pròxima estació: Embrun

Crònica escrita per Josep Maria Costa

Triatló de Sant Feliu. Estrenant equipacions.

Dissabte 18 de maig. Sortim de Girona a les 13:30 per arribar amb temps a Sant Feliu. Ens toca la segona sortida de les tres programades, a les 15:55h, per tant avui tindrem temps d'anar al lavabo, veure la primera sortida, fer un bon escalfament i fer la foto amb les noves equipacions del club; no com la setmana passada que vam arribar a la sortida esprintant.

30 minuts per la sortida. Començo a pensar en la meva petita estratègia. Si fem cas als entrenaments de natació i dels resultats de l'any passat en aquesta Triatló, puc sortir de l'aigua "relativament" endavant i en el tram de bici poder agafar un grupet que estiguin més forts que jo i que em portin a fer un bon parcial de bici. Després en el parcial de córrer, a donar-ho tot i a veure que passa.

20 min per la sortida Amb els altres companys del Club: amb l'Albert Grau, David Quer, David Canals i Edu Palomer anem fins a la sortida de la natació per tirar-nos a l'aigua. Està molt freda (per a mi molt i molt freda). Comencem a nedar fins a la primera boia i girem. Arribem a la platja. 5 minuts per començar. Tots sortim molt marejats de l'aigua. Fa molta mala mar. Jo penso..."no haurien d'anular-ho? La cosa està molt enrabiada."

Ens situem tots a la sortida. Una mica endarrere i molt cap a un costat. No volem estar al mig de la "marabunda". A 1 minut de la sortida un membre de la organització ens avisa: "vigileu a la segona boia que la mar està molt picada". Miro la segona boia, no la veig...ara si...ara no...les onades l'amaguen...buf patirem.

Primers metres a l'aigua. Nedem relativament tranquils. Penso, "ben fet nois de no posar-nos al mig". Primera boia i em sento massa cansat...no estic nedant bé, de fet estic nedant fatal!!. Penso en concentrar-me en la Técnica...però no puc, les onades, el neoprè i la gent fa que em costi agafar un ritme. De cop veig una cosa groga al meu costat...és l'Edu i el seu neoprè de Transformer. Penso, "mira anem junts em sentiré menys sol". Al cap d'uns metres, onada i glopada...ecs...començo a tossir...trec el cap de l'aigua per respirar...i veig la segona boia a uns metres. I les onades cada cop més altes. Impressionen un xic. "Collons, penso...vols dir que no prendrem mal?". Seguim.

Arribo a la segona boia, per fer un gir de 90 graus en direcció a la platja. Sento un fort espetec. Les onades trencant contra la boia. Molta gent per fer el gir. I jo, veient que no estic nedant gens bé, deixo que passi molta gent. No vindrà pas de 20 segons. En aquells moments creu-ho la mirada amb en David Quer. No sé si m'ha reconegut. Enfilem la última recta cap a la platja...les onades fan que tornis cap endarrere. Se'm comença a fer tot molt llarg. Miro al meu costat i començo a veure que m'estic quedant sol. Penso que la meva estratègia no ha funcionat.

Sortim de aigua (16 minuts), buff...que malament. 2,5 minuts més dels previstos. El mar no és la piscina!!. No m'importa tant el temps com pensar que tindré una aventura solitària en el tram de bici.

Arribo a boxes com puc, força marejat i veig que l'Edu i en David Canals ja no hi són. I trobo en David Quer fent la transició. "Com vas? Marejat". Tots igual.

Faig la transició força ràpid i sortim junts amb en David. Primers metres en bici i vinga...2 km de pujada. Però que bé! tinc la companyia d'en David Quer que comença a tirar. "Collons com hi va!!" penso. M'enganxo a ell i cap amunt. Al cap d'una estona el passo per tirar jo (millor compartir l'esforç), però intueixo que no li agrada el meu ritme perquè em torna a passar de seguida. Durant aquesta estona avancem a alguns atletes que no poden seguir el ritme d'en David. "Tira tira nano!!". penso, anem bé.

De cop sento un fressa brrrrr, em giro i veig un tiu alt i gros amb rodes lenticulars. Vé fort!. Ens passa i penso, "fot-li Marc"...m'hi enganxo, miro endarrera en David no ens segueix. Torno a mirar i a reduir una mica el ritme per tal de que en David s'enganxi a mi. No arriba...merda!. Segueixo al tiu alt i gros de les rodes lenticulars una estona, anem avançant gent. Ara ell, ara jo, ens posem a davant i intercanviem relleus.  A les baixades el deixo però quan tornem a pujar prefereixo seguir amb ell. De cop veig a davant en David Canals. Ens hi apropem. Passo pel seu costat i li dic "va David enganxat!". Fa l'esforç, durant uns metres el tinc a darrera...bé!!! Uns metres més i veig que es queda, jo afluixo perquè no es desenganxi, però el tiu alt i gros i amb rodes lenticulars no ens espera.  El segueixo i comença una baixada, tiro fort, i el tiu alt i gros i amb rodes lenticulars no em segueix. Veig un altre grupet de tres o quatre...a per ells. Tiro tiro i tiro. Espero que no surti cap cotxe, baixo molt depressa. Arribem a l'última pujada abans de fer el gir cap a Sant Feliu. No arribo al grup, pujo sol. Comença a fer vent...merda. Em creuo amb l'Edu, que ja està baixant. Arribo a dalt, començo a baixar amb el cap a manillar com si fos un Chiappucci qualsevol. Ens creuem amb en David Quer primer i en David Canals després, i al cap d'una estona, amb l'Albert. Em diu, "tens a l'Edu aquí a davant". Perfecte, penso a veure si podem arribar junts a Sant Feliu.

Veig a l'Edu a dues-tres curves. Un mica més i estaré amb ell. Passen els KM, i sempre el veig a la mateixa distància. No l'agafaré, jo ja fa estona que semblo el "llanero solitario" (tiro tiro i no miro enrere ni m'enganxo amb ningú, em sento bé, passo a alguns ciclistes més), però l'Edu veig que va amb un grup de 4 o 5. Impossible atrapar-los amb el vent que fa i jo solet. Arribem als dos últims Kilòmetres de baixada i penso, ara es moment de baixar un puntet el ritme i respirar, que ara que hi penso des de que he sortit no he baixat ni un moment les revolucions i ens queda córrer encara. El grup de l'Edu cada cop està més lluny. Toca descansar les cames.

Arribo a boxes, faig el canvi ràpid...avui tot rodat a boxes!!. Surto a córrer, penso en l'Enric, "no surtis fort, sigues progressiu". Porto una estona i tinc la sensació que si tingués algú al costat podria estar parlant amb ell. "Vols dir que no vas massa relaxat?" Començo a apretar i notícia!! Per primer cop en una competició en el tram de córrer sóc jo que adelanto a gent!! (les sèries yonkis dels dimecres donen els seus resultats). Em motiva i segueixo tirant. Una part del circuit es fa dos cops, i en el segon cop sento un tro que arriba de darrera meu. Es l'Edu, que em doble. Un altre nivell corrents. Impossible ni tant sols pensar en seguir-lo.

Arribem al final. L'Edu ja és a dins. Les primeres sensacions. M'he sentit molt bé a la bici i a la cursa a peu. Llàstima de la natació.

Al cap de poc arriba en David Quer, després en David Canal i l'Albert Grau.

Hem competit bé, i sobretot durant l'estona de viatge, espera i escalfament hem passat una bona estona junts i hem rigut molt (que és molt més important que els temps i resultats).

Anem cap al cotxe i veiem els triatletes de la tercera sortida en bici i oohh en veiem un amb el trisuite del club?? Qui és?? Un misteri!!

Crònica escrita per Marc Davesa

Triatló de Lloret. La primera triatló d'en Raul.

Ja fa dies que anava pensant, que m’havia apuntat a una triatló, i tot i que no em veia gaire preparat... aquest dia va arribar, i va ser el passat diumenge, en la triatló de Lloret.
Els nervis comencen el dia d’abans, que després de llegir alguns blogs i foros on apareixen consells i llistes de preparació per triatlons, comences a amuntegar tot un reguitzell de material a sobre el llit, de manera inacabable fins a creure, que ja no queda gaire llit per posar-hi més coses, ho guardes tot en una motxilla i cap a dormir, tot i que sé que potser dormiré poquet, nerviós.

Matino una miqueta i cap a Lloret!
Només arribar a Lloret, veig l’ambient que ja anima i em dirigeixo cap als boxes. DNI a la boca, una bossa d’esport a l’esquena i bici a la mà, però... error, no em deixen entrar amb aquesta motxilla que portava, és massa gran, així que cap al guardarropia i segon intent, aquest amb èxit cap als boxes.
Així que ja hi som dins dels boxes, en un espai reduït on deixar-ho tot ordenadet per quan vingui marejat de l’aigua. Em poso les bambes i vaig a córrer una miqueta per escalfar, torno a boxes, em poso el neoprè, i cap a fer l’escalfament a l’aigua abans de la sortida.
Amb tot això, ja s’apropa l’hora de la sortida, així que em dirigeixo amb tota la marea negra, cap a la sortida, on segueixo sense veure a en Marc ni a l’Edu, i ja fa estona que els busco.
Ja estic preparat, a l’extrem del grup, quan veig passar en Marc, el saludo, però tenim poc temps de comentar, perquè tot sembla preparat perquè s’iniciï la prova. Es dona el tret de sortida, i tots cap a l’aigua, la veritat és que m’ho agafo amb calma, perquè tinc molt clar les meves habilitats nedadores. Tot i estar formant part del final del grup, experimento cops i alguna enfonsada, però vaig fent, poquet a poquet, fins a la primera boia, a partir de la qual, ja puc nedar tranquil, normal, estic sol.
S’apropa la primera transició, on surto ben marejat en busca de la meva bici. Cal dir que queden poques bicis, però la meva segueix allà on la vaig deixar. Em trec el neoprè assentat a terra, intentant recuperar la sensació de normalitat on el món no dóna voltes i cap a pedalar. No puc fer cas del consell de l’Enric d’intentar anar amb algun grup, perquè bàsicament, no en queden, així que començo a pedalar en solitari.
No tens gaire temps a pensar quan... arriba la pujada, una pujada curta, però intensa, i haurem de passar per aquí 4 vegades així que, comença el compte enrere, ja només en queden 3. La resta del circuit no té gaire dificultat i el passes pensant en quantes “pujadetes” et queden per posar-te les bambes.
És en la segona pujada, quan sento una veu “Vinga crack”. Ostres és l’Edu que fa la seva tercera volta, i encara no se com m’ha reconegut a la velocitat a la que ha passat. El cas és que això em dóna un plus de força que fa que en els següents 30 metres, apreti com el que més (cal dir que tot i això, l’Edu ja l’he perdut).
Estic arribant a la meta per fer la segona transició. Calcem les bambes, i cap córrer. A esquerra em queda el mar, on ja estan nedant els de la segona sortida, però jo i els meus avisos de rampa als bessons, ens dirigim cap a la pujadeta de sorra que hi ha al final de passeig, una pujadeta gens menyspreable que hauré de superar dos cops.
Els últims metres s’apropen, ja veig l’arribada, quan tot just abans d’entrar, escolto en Marc i l’Edu aplaudint i animant! Ja està, ja he acabat la meva primera triatló, ja puc descansar una miqueta, així que m’apropo a ells caminant i em diuen, que tinc 2 minuts per treure la bici i les coses dels boxes, que després tanquen i m’hauré d’esperar a què acabin els de la segona sortida... apa noi, a tornar a córrer.

Després de recollir, en Marc em comenta el seu incident a l’aigua que no li ha permès acabar, quina llàstima, perquè tenia molt bones sensacions, així que ja li podeu seguir la pista de ben aprop a Sant Feliu, perquè segur que sortirà amb un coet al cul!!

Extrememan Salou

Primer triatló de la temporada i primera oportunitat de posar les forces a prova. Arribem tota la familia a Salou dissabte al matí i ens instal·lem a l’apartament, que està a 100m dels boxes. Tot controlat! El muntatge és espectacular amb uns boxes llarguissim on els 1300 inscrits ens podrem col·locar tranquilament, sense estar apilonats com passa en altres curses. Al costat, l'Expo i el muntatge de l’arribada amb les grades, la catifa i el passadís fins a l’arc de meta. No falta res. L’ambient triatlètic també està a tope i per tot arreu circulen individuus amb l’uniforme oficial: bambes Zoot, bermudes per lluir bessons acabats de depilar, samarreta de finisher, visera i ulleres de sol. Jo, camuflat de pare de familia, vaig a buscar el meu dorsal i les clàssiques bosses BIKE i RUN. A la tarda toca check-in i s’han de preparar els trastos. Fets els tràmits, tornem a l’apartament on veig la remuntada del Girona mentre em menjo l’ultim plat de pasta. L’any que ve a la Champions!!

Diumenge a les 7:30 ja estem tots col·locats per la primera sortida, dels dorsal 1 al 400. El mar està tranquil, no fa vent i mentre escalfava no he vist meduses, ni taurons ni calamars gegants, així que no m’haig de preocupar de res. Em col·loco a primera fila i em preparo per sortir a tope fins a la primera boia, que està a 300m. Petard i tots a l’aigua!! Quan portem 100m veig que he quedat a la dreta del grup, tinc espai per nedar però els peus bons no están aquí. Merda! Intento corregir però és massa tard. Arribem a la primera boia, girem i m’adono que davant meu s’ha fet un tall. “Ho veus?! Els peus bons no estaven aquí!!” Apreto per intentar connectar amb el grup però m’adono que no arribo i si segueixo així rebentaré, així que afluixo i busco un ritme més còmode. He quedat entre dos grups i nedo sol fins al final, intentant no desorientar-me massa i reservant forces pel que queda.
Surto de l’aigua i ja sento a l’Helena que m’anima i em diu que vaig bé, però amb tanta gent no la veig. Transició ràpida i a pedalar! Fa tres setmanes vaig venir a fer el circuit i ja m’el conec. Fins al km33 tot és pujada, començant a nivell del mar i acabant a Coll d’Alforja a 600 m d’alçada, així que m’agafo els primers kms amb calma per anar agafant ritme. Quan agafem la carretera que ens porta cap a les muntanyes del Priorat, un fals pla que pica amunt, veig que el vent està començant a bufar de cara. Merda! Això no em va bé. Em comencen a avançar triatletes. Impossible seguir-los. Miro els frens, tot correcte, la cadena, també, el Powertap, segons el previst. Llavors miro els noms al dorsals dels que m’avancen: Patxi, Mikel, Joseba,…. La mare que els va parir!! Com van aquests bascos!! Bé, jo a lo meu. Sé que si vaig de forma sostinguda per sobre de 230 watts ho acabaré pagant, així que miro de no passar d’aquí i m’oblido de la resta. Arribo al Coll d’Alforja i el tamagochi marca una mitja de 220w.

“Així m’agrada Pau! Ets un noi obedient”. Baixada ràpida i de seguida estem pujant a l’Alt de Porrera: 2kms amb una bona pendent que m’obliga a posar el 25. De nou baixada ràpida i tècnica cap a Porrera on em pensava que em trobaria en Lluis Llach tocant el piano arran de carretera, però res, sense més preambuls em trobo pujant el tercer port, l’alt de la Teixeta, de 5 kms al 4%. M’adono que fa estona que no m’avança ningú i més o menys mantinc distàncies amb els que tinc a prop. Deu ser que estem al meu terreny. Des de la Teixeta queda una baixada molt revirada, fatal per anar amb la cabra, i llavors 30kms acoplat fins a Salou. El vent és lateral, pica cap avall i encara hi ha força a les cames, així que en general mantinc posicions i aguanto el tipus.

De nou transició, aquesta vegada no tan ràpida, i a córrer. Mentre surto de boxes penso que cada vegada porto més gadgets i això em complica la vida a les transicions. Entre gels, gorra, ulleres, garmin, mitjons, …. i la poca sang que m’arriba al cervell, em col·lapso i no sé on haig de posar cada cosa. M’apunto mentalment que això ho haig de revisar!

Bé, ara arriba lo meu, així que a veure fins on soc capaç de remuntar. Primer km de test per veure com està la maquinària i m’adono que els quadríceps estan tocats. Si apreto massa fan intenció d’enrampar-se, senyal que a la bici he anat al límit, així que toca regular i trobar un ritme còmode. La primera volta la passo bé, encara vaig fàcil i avanço molta gent. La segona ja és una altra història, porto més de 4 hores de cursa, la calor apreta, els quadríceps em recorden que encara són allà i cada vegada costa més mantenir el ritme. Continuo avançant gent i ningú m’ha avançat a mi (això sempre anima!) però ara ja no sé quins són de la primera volta i quins de la segona. Al km 15 hi ha una rampa molt dura i sortint d’allà ja veig que haig de posar el “modo subsistència”. Per sort els últims kms es fan en un anada-tornada pel passeig de Salou i allà hi ha la família animant.….i a més ara no puc fer el tri-liri davant del meu fill de 8 anys! Així que poso la millor cara que puc i apreto les dents fins al final.
Finalment entro 28è i 6è del meu grup d’edat. Molt content per les sensacions, que han sigut bones, pel resultat, que entra dins dels millors pronòstics (encara que alguns desalmats m’exigien top-ten i proeses semblants) i per la bona experiència en un triatló molt i molt recomanable.

Crònica escrita per Pau Busquets

Trail Cap de Creus 24kms

Per fi havia arribat, l'esperat dissabte 4 de maig. Feia tant de temps que ens havíem inscrit a la cursa, que semblava que no havia d'arribar mai. Ens hem de llevar ben aviat, perquè l'entrega de dorsals és de 7 a 8 a Roses, i volem anar amb calma.
Recollida de dorsal, cafetó, estiraments a davant de mar, i un escalfament suau per acabar de matar els nervis. A les 9, tret de sortida. La gent comença a tirar bastant fort els primers metres, a un ritme de 4'15 - 4'30 depenent del pendent. Jo intento seguir aquest ritme perquè sé que quan deixem l'asfalt, començaran els corriols, i no em vull trobar enmig d'un embús. Al km 2, primera pujada, pràcticament tothom es posa a caminar, perquè la cosa puja molt.
Després de caminar una bona estona, arriba la baixada més complicada de la cursa. Una baixada súper tècnica i ràpida. Hi ha gent que "s'espanta" i es posa a caminar, perquè la cosa impressiona. Al final de la baixada, ens trobem amb un camí més ample i planer, però no tens temps a agafar el ritme, que la pujada ataca de nou. Tornem a caminar una estona més. La pujada es fa eterna, el sol comença a picar al cap, i s'em comença a regirar l'estomac. Arribo a dalt com puc, i començo a trotar fins a agafar una mica de ritme. Bé, sembla que per a mi la cursa comença ara, perquè fins ara pràcticament només he caminat. Alço el cap, i el paisatge és espectacular. Segueixo fins al km 9 una mica pájaro, pel sol, per la panxa, però a un ritme raonable. Pel camí ens trobem cartellets de la organització bastant divertits, que t'arrenquen un somriure quan més ho necessites, i així et treus els "núvols" de la ment. Entre vedells i vaques ens obrim camí fins al segon avituallament, al km 10.

Després de l'avituallament, una baixada bastant "suïcida", per un corriol molt estret i ple de branques i arbustos que et rasquen de dalt a baix, i tot just arribar a baix, 50 metres, i veus la pujada que t'espera, i no saps si val la pena seguir, però segueixes. Endavant! A mitja pujada no sé si descansar, si plegar, o què fer, però a dins meu hi ha una veueta que em diu que segueixi endavant, que per això estem aquí. Arribo a dalt, destrossat, i abans del 3r avituallament hi ha un quilòmetre bastant planer, i a partir d'aquí comença la festa: les rampes saluden. Com pot ser?? Estic al Km10! Me'n queden 14!! No, no pot ser! Intento córrer, i no puc. Merda. Crido de ràbia. Camino una estona fins a l'avituallament. Em menjo 15 taronges, xuxes, isostar, aigua, tot el que trobo. M'autoconvenço que estic bé, i que només ha sigut un ensurt i ja està. Segueixo endavant, i sembla que vaig bé, començo a baixar corriolet avall i vaig bé, però cap al km13 ja hi tornem a ser. Un dolor terrible. Em quedo petrificat una estona, no em puc ni bellugar. Joder! Què passa!? Pels meus pebrots que acabo! Segueixo caminant, i no puc ni caminar del dolor. Em cau una llàgrima del dolor. Òstia! Paro, estiro i em mentalitzo que queda molt i no puc caminar tant.

Des del km 13 fins al 18 ho passo fatal, un calvari, caminant i corrent com puc. La gent em pregunta si estic bé, i dic que "només" són rampes.. Em dic a mi mateix que és l'últim trail que faig (sé que és mentida, però en aquests moments estic enfonsat i necessito descarregar la mala llet...) Al km 18 últim avituallament abans de la meta, menjo taronges i xuxes, i torno a l'atac. Sembla que vaig bé. Intento disfrutar d'aquest moment, el paisatge, l'aire, l'olor a romaní i farigola, corrent... Segueixo corrent fins al 20, i les rampes tornen, i des del 20 fins al final torno a passar un calvari. Em quedo petrificat unes quantes vegades més, però entre rampa i rampa aconsegueixo fer alguns metres corrent. Als últims metres per davant del passeig el dolor és exagerat, però la gent m'anima, i gràcies a ells, acabo la cursa corrent.
Finalment jo faig un temps de 3h 27min 11s. L'albert Grau, el company de Triatló Girona CB acaba 4 minuts més tard, amb un temps de 3h 31min 02seg.
Finalment, agrair als companys de la organització la cursa (Klassmark) els cartellets de motivació d'entremig dels arbustos i la organització en general, que ha estat força bé, també a tots els altres corredors que es van preocupar per saber si estava bé, i per suposat a tots els espectadors i animadors que estaven distribuïts al llarg del recorregut. I a la meva parella, la Blanca, per aguantar-me i apoiar-me en aquests moments. Gràcies!

Crònica escrita per David Canals.