Per fi havia arribat, l'esperat dissabte 4 de maig. Feia tant de temps que ens havíem inscrit a la cursa, que semblava que no havia d'arribar mai. Ens hem de llevar ben aviat, perquè l'entrega de dorsals és de 7 a 8 a Roses, i volem anar amb calma.
Recollida de dorsal, cafetó, estiraments a davant de mar, i un escalfament suau per acabar de matar els nervis. A les 9, tret de sortida. La gent comença a tirar bastant fort els primers metres, a un ritme de 4'15 - 4'30 depenent del pendent. Jo intento seguir aquest ritme perquè sé que quan deixem l'asfalt, començaran els corriols, i no em vull trobar enmig d'un embús. Al km 2, primera pujada, pràcticament tothom es posa a caminar, perquè la cosa puja molt.
Després de caminar una bona estona, arriba la baixada més complicada de la cursa. Una baixada súper tècnica i ràpida. Hi ha gent que "s'espanta" i es posa a caminar, perquè la cosa impressiona. Al final de la baixada, ens trobem amb un camí més ample i planer, però no tens temps a agafar el ritme, que la pujada ataca de nou. Tornem a caminar una estona més. La pujada es fa eterna, el sol comença a picar al cap, i s'em comença a regirar l'estomac. Arribo a dalt com puc, i començo a trotar fins a agafar una mica de ritme. Bé, sembla que per a mi la cursa comença ara, perquè fins ara pràcticament només he caminat. Alço el cap, i el paisatge és espectacular. Segueixo fins al km 9 una mica pájaro, pel sol, per la panxa, però a un ritme raonable. Pel camí ens trobem cartellets de la organització bastant divertits, que t'arrenquen un somriure quan més ho necessites, i així et treus els "núvols" de la ment. Entre vedells i vaques ens obrim camí fins al segon avituallament, al km 10.
Després de l'avituallament, una baixada bastant "suïcida", per un corriol molt estret i ple de branques i arbustos que et rasquen de dalt a baix, i tot just arribar a baix, 50 metres, i veus la pujada que t'espera, i no saps si val la pena seguir, però segueixes. Endavant! A mitja pujada no sé si descansar, si plegar, o què fer, però a dins meu hi ha una veueta que em diu que segueixi endavant, que per això estem aquí. Arribo a dalt, destrossat, i abans del 3r avituallament hi ha un quilòmetre bastant planer, i a partir d'aquí comença la festa: les rampes saluden. Com pot ser?? Estic al Km10! Me'n queden 14!! No, no pot ser! Intento córrer, i no puc. Merda. Crido de ràbia. Camino una estona fins a l'avituallament. Em menjo 15 taronges, xuxes, isostar, aigua, tot el que trobo. M'autoconvenço que estic bé, i que només ha sigut un ensurt i ja està. Segueixo endavant, i sembla que vaig bé, començo a baixar corriolet avall i vaig bé, però cap al km13 ja hi tornem a ser. Un dolor terrible. Em quedo petrificat una estona, no em puc ni bellugar. Joder! Què passa!? Pels meus pebrots que acabo! Segueixo caminant, i no puc ni caminar del dolor. Em cau una llàgrima del dolor. Òstia! Paro, estiro i em mentalitzo que queda molt i no puc caminar tant.
Des del km 13 fins al 18 ho passo fatal, un calvari, caminant i corrent com puc. La gent em pregunta si estic bé, i dic que "només" són rampes.. Em dic a mi mateix que és l'últim trail que faig (sé que és mentida, però en aquests moments estic enfonsat i necessito descarregar la mala llet...) Al km 18 últim avituallament abans de la meta, menjo taronges i xuxes, i torno a l'atac. Sembla que vaig bé. Intento disfrutar d'aquest moment, el paisatge, l'aire, l'olor a romaní i farigola, corrent... Segueixo corrent fins al 20, i les rampes tornen, i des del 20 fins al final torno a passar un calvari. Em quedo petrificat unes quantes vegades més, però entre rampa i rampa aconsegueixo fer alguns metres corrent. Als últims metres per davant del passeig el dolor és exagerat, però la gent m'anima, i gràcies a ells, acabo la cursa corrent.
Finalment jo faig un temps de 3h 27min 11s. L'albert Grau, el company de Triatló Girona CB acaba 4 minuts més tard, amb un temps de 3h 31min 02seg.
Finalment, agrair als companys de la organització la cursa (Klassmark) els cartellets de motivació d'entremig dels arbustos i la organització en general, que ha estat força bé, també a tots els altres corredors que es van preocupar per saber si estava bé, i per suposat a tots els espectadors i animadors que estaven distribuïts al llarg del recorregut. I a la meva parella, la Blanca, per aguantar-me i apoiar-me en aquests moments. Gràcies!
Crònica escrita per David Canals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada