Ja fa dies que anava pensant, que m’havia apuntat a una triatló, i tot i que no em veia gaire preparat... aquest dia va arribar, i va ser el passat diumenge, en la triatló de Lloret.
Els nervis comencen el dia d’abans, que després de llegir alguns blogs i foros on apareixen consells i llistes de preparació per triatlons, comences a amuntegar tot un reguitzell de material a sobre el llit, de manera inacabable fins a creure, que ja no queda gaire llit per posar-hi més coses, ho guardes tot en una motxilla i cap a dormir, tot i que sé que potser dormiré poquet, nerviós.
Matino una miqueta i cap a Lloret!
Només arribar a Lloret, veig l’ambient que ja anima i em dirigeixo cap als boxes. DNI a la boca, una bossa d’esport a l’esquena i bici a la mà, però... error, no em deixen entrar amb aquesta motxilla que portava, és massa gran, així que cap al guardarropia i segon intent, aquest amb èxit cap als boxes.
Així que ja hi som dins dels boxes, en un espai reduït on deixar-ho tot ordenadet per quan vingui marejat de l’aigua. Em poso les bambes i vaig a córrer una miqueta per escalfar, torno a boxes, em poso el neoprè, i cap a fer l’escalfament a l’aigua abans de la sortida.
Amb tot això, ja s’apropa l’hora de la sortida, així que em dirigeixo amb tota la marea negra, cap a la sortida, on segueixo sense veure a en Marc ni a l’Edu, i ja fa estona que els busco.
Ja estic preparat, a l’extrem del grup, quan veig passar en Marc, el saludo, però tenim poc temps de comentar, perquè tot sembla preparat perquè s’iniciï la prova. Es dona el tret de sortida, i tots cap a l’aigua, la veritat és que m’ho agafo amb calma, perquè tinc molt clar les meves habilitats nedadores. Tot i estar formant part del final del grup, experimento cops i alguna enfonsada, però vaig fent, poquet a poquet, fins a la primera boia, a partir de la qual, ja puc nedar tranquil, normal, estic sol.
S’apropa la primera transició, on surto ben marejat en busca de la meva bici. Cal dir que queden poques bicis, però la meva segueix allà on la vaig deixar. Em trec el neoprè assentat a terra, intentant recuperar la sensació de normalitat on el món no dóna voltes i cap a pedalar. No puc fer cas del consell de l’Enric d’intentar anar amb algun grup, perquè bàsicament, no en queden, així que començo a pedalar en solitari.
No tens gaire temps a pensar quan... arriba la pujada, una pujada curta, però intensa, i haurem de passar per aquí 4 vegades així que, comença el compte enrere, ja només en queden 3. La resta del circuit no té gaire dificultat i el passes pensant en quantes “pujadetes” et queden per posar-te les bambes.
És en la segona pujada, quan sento una veu “Vinga crack”. Ostres és l’Edu que fa la seva tercera volta, i encara no se com m’ha reconegut a la velocitat a la que ha passat. El cas és que això em dóna un plus de força que fa que en els següents 30 metres, apreti com el que més (cal dir que tot i això, l’Edu ja l’he perdut).
Estic arribant a la meta per fer la segona transició. Calcem les bambes, i cap córrer. A esquerra em queda el mar, on ja estan nedant els de la segona sortida, però jo i els meus avisos de rampa als bessons, ens dirigim cap a la pujadeta de sorra que hi ha al final de passeig, una pujadeta gens menyspreable que hauré de superar dos cops.
Els últims metres s’apropen, ja veig l’arribada, quan tot just abans d’entrar, escolto en Marc i l’Edu aplaudint i animant! Ja està, ja he acabat la meva primera triatló, ja puc descansar una miqueta, així que m’apropo a ells caminant i em diuen, que tinc 2 minuts per treure la bici i les coses dels boxes, que després tanquen i m’hauré d’esperar a què acabin els de la segona sortida... apa noi, a tornar a córrer.
Després de recollir, en Marc em comenta el seu incident a l’aigua que no li ha permès acabar, quina llàstima, perquè tenia molt bones sensacions, així que ja li podeu seguir la pista de ben aprop a Sant Feliu, perquè segur que sortirà amb un coet al cul!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada