Extrememan Salou

Primer triatló de la temporada i primera oportunitat de posar les forces a prova. Arribem tota la familia a Salou dissabte al matí i ens instal·lem a l’apartament, que està a 100m dels boxes. Tot controlat! El muntatge és espectacular amb uns boxes llarguissim on els 1300 inscrits ens podrem col·locar tranquilament, sense estar apilonats com passa en altres curses. Al costat, l'Expo i el muntatge de l’arribada amb les grades, la catifa i el passadís fins a l’arc de meta. No falta res. L’ambient triatlètic també està a tope i per tot arreu circulen individuus amb l’uniforme oficial: bambes Zoot, bermudes per lluir bessons acabats de depilar, samarreta de finisher, visera i ulleres de sol. Jo, camuflat de pare de familia, vaig a buscar el meu dorsal i les clàssiques bosses BIKE i RUN. A la tarda toca check-in i s’han de preparar els trastos. Fets els tràmits, tornem a l’apartament on veig la remuntada del Girona mentre em menjo l’ultim plat de pasta. L’any que ve a la Champions!!

Diumenge a les 7:30 ja estem tots col·locats per la primera sortida, dels dorsal 1 al 400. El mar està tranquil, no fa vent i mentre escalfava no he vist meduses, ni taurons ni calamars gegants, així que no m’haig de preocupar de res. Em col·loco a primera fila i em preparo per sortir a tope fins a la primera boia, que està a 300m. Petard i tots a l’aigua!! Quan portem 100m veig que he quedat a la dreta del grup, tinc espai per nedar però els peus bons no están aquí. Merda! Intento corregir però és massa tard. Arribem a la primera boia, girem i m’adono que davant meu s’ha fet un tall. “Ho veus?! Els peus bons no estaven aquí!!” Apreto per intentar connectar amb el grup però m’adono que no arribo i si segueixo així rebentaré, així que afluixo i busco un ritme més còmode. He quedat entre dos grups i nedo sol fins al final, intentant no desorientar-me massa i reservant forces pel que queda.
Surto de l’aigua i ja sento a l’Helena que m’anima i em diu que vaig bé, però amb tanta gent no la veig. Transició ràpida i a pedalar! Fa tres setmanes vaig venir a fer el circuit i ja m’el conec. Fins al km33 tot és pujada, començant a nivell del mar i acabant a Coll d’Alforja a 600 m d’alçada, així que m’agafo els primers kms amb calma per anar agafant ritme. Quan agafem la carretera que ens porta cap a les muntanyes del Priorat, un fals pla que pica amunt, veig que el vent està començant a bufar de cara. Merda! Això no em va bé. Em comencen a avançar triatletes. Impossible seguir-los. Miro els frens, tot correcte, la cadena, també, el Powertap, segons el previst. Llavors miro els noms al dorsals dels que m’avancen: Patxi, Mikel, Joseba,…. La mare que els va parir!! Com van aquests bascos!! Bé, jo a lo meu. Sé que si vaig de forma sostinguda per sobre de 230 watts ho acabaré pagant, així que miro de no passar d’aquí i m’oblido de la resta. Arribo al Coll d’Alforja i el tamagochi marca una mitja de 220w.

“Així m’agrada Pau! Ets un noi obedient”. Baixada ràpida i de seguida estem pujant a l’Alt de Porrera: 2kms amb una bona pendent que m’obliga a posar el 25. De nou baixada ràpida i tècnica cap a Porrera on em pensava que em trobaria en Lluis Llach tocant el piano arran de carretera, però res, sense més preambuls em trobo pujant el tercer port, l’alt de la Teixeta, de 5 kms al 4%. M’adono que fa estona que no m’avança ningú i més o menys mantinc distàncies amb els que tinc a prop. Deu ser que estem al meu terreny. Des de la Teixeta queda una baixada molt revirada, fatal per anar amb la cabra, i llavors 30kms acoplat fins a Salou. El vent és lateral, pica cap avall i encara hi ha força a les cames, així que en general mantinc posicions i aguanto el tipus.

De nou transició, aquesta vegada no tan ràpida, i a córrer. Mentre surto de boxes penso que cada vegada porto més gadgets i això em complica la vida a les transicions. Entre gels, gorra, ulleres, garmin, mitjons, …. i la poca sang que m’arriba al cervell, em col·lapso i no sé on haig de posar cada cosa. M’apunto mentalment que això ho haig de revisar!

Bé, ara arriba lo meu, així que a veure fins on soc capaç de remuntar. Primer km de test per veure com està la maquinària i m’adono que els quadríceps estan tocats. Si apreto massa fan intenció d’enrampar-se, senyal que a la bici he anat al límit, així que toca regular i trobar un ritme còmode. La primera volta la passo bé, encara vaig fàcil i avanço molta gent. La segona ja és una altra història, porto més de 4 hores de cursa, la calor apreta, els quadríceps em recorden que encara són allà i cada vegada costa més mantenir el ritme. Continuo avançant gent i ningú m’ha avançat a mi (això sempre anima!) però ara ja no sé quins són de la primera volta i quins de la segona. Al km 15 hi ha una rampa molt dura i sortint d’allà ja veig que haig de posar el “modo subsistència”. Per sort els últims kms es fan en un anada-tornada pel passeig de Salou i allà hi ha la família animant.….i a més ara no puc fer el tri-liri davant del meu fill de 8 anys! Així que poso la millor cara que puc i apreto les dents fins al final.
Finalment entro 28è i 6è del meu grup d’edat. Molt content per les sensacions, que han sigut bones, pel resultat, que entra dins dels millors pronòstics (encara que alguns desalmats m’exigien top-ten i proeses semblants) i per la bona experiència en un triatló molt i molt recomanable.

Crònica escrita per Pau Busquets