TRIATLÓ OLÍMPIC DE CAMBRILS

Triatló de cambrils, estreno en distancia Olímpica.

Tot comença al posar el peu a cambrils, inundació de sentiments sensacions, tinc moltes ganes de gaudir del meu estreno en la primera ciutat que soc capaç de recordar, aquí vaig viure i vaig passar uns anys molt feliços d’infantesa. Arribo i vaig a casa uns amics dels de la família que es on dormiré.

Son les 5:45 quan sona el despertador i em llevo, per sorpresa meva la meva mare s’aixeca i em prepara l’esmorzar. Em desitja molta sort i cap al box. Allà ens donen el xip i preparo les coses. Diuen que el neoprè es opcional l’aigua a 20 º.
Surto del box amb el neoprè a l’espatlla i a mirar la platja on vaig aprendre a nedar. Veig com posen les boies tot sembla a punt. Em poso el neoprè, un matrimoni francès que em veuen apurat m’ajuden a cordar-me’l. Cap a escalfar a la platja, primer escalfament serio, anar a i tornar de les boies uns 400 m aprox, em sento de cine.



Ens disposem a la sortida i rollo Ironman dos canyonassos al primer la gent es posa nerviosa i va cap a l’aigua, mira que ho ha advertit la organització... res tu tothom a lloc i al segon tots a l’aigua. Fins a la primera boia quedo parat de la gent que avanço, després veient la sortida del esprint veig que molta gent ha decidit fer trampes i córrer per la platja i després tirar recta cap a la primera boia. No ho acabo d’entendre tenint en compte que som una colla d’aficionats quin sentit te fer trampes??? Bé ells sabran hauran fet 1300 metre de natació essent optimistes.

Un cop completada la primera volta sortida Australiana, a donar la volta a la cadira del socorrista, just per veure que tinc un grupet a davant que em deuen portar uns 25~50 metres. Segona volta nedant tranquil al meu ritme sense caps peus que em guiïn. Enfilo la ultima recta i començo a doblar gent, dic carai Aleix això va bé.
Surto de l’aigua i ens fan fer una passejada corren entre la gent que quedo parat i penso dins meu, el que s’ha de fer perquè hi hagi espectacle...



Per primera vegada faig cas a en Davesa i intento deduir si hi ha moltes o poques bicis, en veig moltíssimes, Ole tu Aleix. Faig la T1 de cine, per ser un novell com jo no he de posar el cul a terra i flis flas el neoprè fora.
Agafo la bici a darrera uns paios, cap porta mitjons ( jo tampoc, mode flipat on). Al primer i únic repatxo llenço la tovallola i els deixo escapar, penso dins meu en vindran a darrera. Noi com costa que arribin els de darrera, ens quedem 3 que m’atrapen però estan pensant el mateix que jo i aquí anar fent, el grup es va ampliant però de valents pocs, no es fins a mitja volta que el de davant comença a renegar flipant que els de darrera es van quedant al darrera. Ens atrapen 2 del Granollers, sorprès un el conec d’haver coincidit a Calella nedant a la platja el saludo i em diu, collons si que he nedat bé si t’he atrapat aquí, jo penso tu deus haver nedat bé o jo per ara vaig de pena en bici. Res tu gas i a seguir el grup.

Quan acaba la primera volta la cosa sembla que es comença animar una mica i es comencen a fer relleus a davant i anem anant mes de pressa, visc moments d’eufòria i fins i tot faig un relleu, allà davant em poso a tremolar, dic ai nano que els perdràs quan et passin, però no aconsegueixo mantenir el grup.

Acabem la segona volta avançant doblats trobant gent que ha caigut.. no ho acabo d’entendre però si el circuit es recta???....
Acabo la bici a per la T2, mode superflipat on i passant de mitjons i de tot la faig volant.
Començo a córrer i em poso el pulsòmetre que pugui veure el ritme cardíac, molt espantat pel tema flato, no paro de mirar el pulsòmetre, acabo la primera volta i em sento còmode dins meu penso, nen això va molt i molt bé. No es fins al km 7,5 que passo per l’avituallament, paro a veure aigua i em dic, queden 2,5 km per gaudir això ja es teu pastanaga!!! I això faig em dedico a contemplar la gent, gaudir corrent.. si si gaudir corrent el que em pensava que mai seria possible. Arribo a meta i em ve una eufòria a sobre una satisfacció una sensació indescriptible de satisfacció. Per postres allà davant em trobo la meva mare amb uns amics que em criden i em feliciten, em diuen que he fet 2h 24’ i no m’ho crec, ni en el millor dels meus somnis ho esperava, la meva mare em diu ‘no fa gaire que ha arribat el primer’ jo penso com m’estima per deu ;-).

Crònica escrita per Aleix Barcons