PRIMERA VICTÒRIA FEMENINA A LA IRATI XTREM

Eulàlia Calveras, del Club Triatló Costa Brava, es va imposar en la dura pujada al Larrau en una etapa cicloturista no competitiva però d’una gran exigència pel desnivell i duresa de la prova

En un cap de setmana plegat de competicions, ens citem a les 3 de la tarda per sortir cap a Navarra, a la fins aleshores desconeguda per nosaltres Irati Xtrem. El matí, en Carlos Cortés ja havia sortit amb la seva dona i havia esmorzat, gairebé de casualitat, a Manresa, amb els companys del club que anaven a fer el Half de Madrid i el de Zarauz. Després d’una mala elecció a la carretera, ens plantem a Ochagavía prop de la mitjanit, cansats i amb son.
L’endemà el matí quedem els components del club per recollir el dorsal i començar una prova no competitiva, que s’agraeix molt que sigui lúdica-festiva, la veritat sigui dita. Així, ens prenem la sortida amb molta calma i plegats fem el cim de Jaurrieta, Remendia, Abaurreagaina i les dures rampes del Muro, gairebé un quilòmetre a un desnivell increïble amb un asfalt en mal estat, que fa complicat no posar el peu a terra. El recorregut no deixa de mirar cap amunt i després de la pujada, ve una lleugera baixada i un nou port. Per sort, ens ho prenem amb calma, ens hidratem bé als habituallaments i anem a un ritme còmode. Anem tots agrupats (Pantín, Costa, Oriol, Eulàlia, Jordi, Marc i jo mateix), a excepció d’en Carlos, que ja havia avisat que tenia pressa.
El temps aguanta i de moment no plou, quan de sobte, en curva tancada a la dreta amb un fort pendent, amb traició i elovosia, comença l’inici del port de l’Errozate: 10kms a una pendent mitjana del 10%.



Pugem cadascú al ritme que vol (o pot) i altra vegada ens reagrupem a dalt, on fa una fred que pela i per sorpresa, em trobo en Carlos. Se li ha espatllat el canvi electrònic i ha hagut de pujar a plat. Penso “aquest tiu està molt sonat però també molt fort”, i emprenem una nova baixada, altra vegada molt tècnica i amb un asfalt amb mal estat, que el fa perillós i deixa les mans adolorides. Un diari que he demanat a dalt m’ha salvat del fred i de seguida em torno a trobar els meus companys de viatge, els inseparables Costi i Pantin. Dos ports més de desnivell del 5%-6% provoquen que el cansament de cames d’accentuï i ja no veiem tan clar com arribarem a la pujada cronometrada del Larrau. Hi arribem més tard del previst i allà, sobre l’alfombra vermella, s’inicia un dels ports més durs del Pirineu. Començo fort, avançant a molta gent, i m’animo. Ho dóno tot sabent que és l’últim port del dia i ara si que es compta el temps, però quan arriben les rampes del 11%, ja no ho veig tan clar. És un port llarg i vénen 4 quilòmetres al 11% que provoquen que es vegin molts ciclistes posant peu a terra. Per sort, el port té un descans de dos quilòmetres que permeten arribar a la part final una mica enter i aconseguir l’objectiu proposat, baixar de l’hora.
A dalt torna a fer fred i enfilem els últims 20 quilòmetre d’un còmode i agraït descens, per plantar-nos, al quilòmetre 128, a la línia d’arribada. Després de 8 ports i 3.600 metres de desnivell positiu, toca un merescut plat de macarrons i retrobar-me amb els companys, on entaulats, repassem els últims ports, la gesta d’en Carlos de pujar un nou port de categoria especial a plat o el ritme de l’Eulàlia a les dures rampes de l’ascens. Després de dutxar-nos ens assebentem que Eulàlia Calveras (l’endemà la premsa local la batejaria com Calderas) ha guanyat l’ascenció al Larrau amb un temps de 56 minuts. Motiu d’alegria i celebració per fer un bon sopar en grup i un gin tonic; no es guanya cada cap de setmana (de moment). L’endemà retornem a casa, amb algun quilo de més (no anavem a fer esport?) però satisfet d’haver-ho gaudit d’una gran cursa i una millor companyia.