Tot comença fa 8 mesos, quan decideixo que, després de ser finisher fa un parell d’estius en un triatló de distància olímpica, vull fer el salt a la mitja distància. Reviso el calendari de proves i penso que la Half Challenge de Calella pot ser una bona opció. Sóc de Pineda de Mar, i estrenar-me en un triatló de mitja distància al costat de casa em fa especial il•lusió.
Un parell de mesos abans de la competició llegeixo la notícia de que l’empresa organitzadora de la Challenge de Calella ha sigut absorbida per la marca Ironman. Així la Half Challenge de Calella passa a ser el Ironman 70.3 Barcelona-Calella, convertint-se en el primer Ironman que es realitza a territori peninsular. Aquest fet em fa sentir com si anés a formar part d’un esdeveniment important, m’agrada aquesta sensació, tot i que, en certa manera, em fa estar neguitós.
Arriba el cap de setmana de la competició. Divendres a la nit tinc un sopar ineludible amb els companys de feina. Després d’un bon plat d’arrós caldós i el corresponent vi blanc d’acompanyament intento marxar cap a casa a una hora prudent. Dissabte al matí carreguem la bici al cotxe i sortim cap a casa dels pares, a Pineda de Mar, dues hores més tard del que haviem previst.
Arribo amb el temps just al briefing, que té lloc a la fábrica Llobet de Calella, a on la marca Ironaman a desplegat tot el seu potencial, amb una exhibició de tots els seus productes, que s’em fa un xic atabaladora. Durant el briefing, mentre una àrbitre oficial amb cara de pocs amics i amb cert aire de prepotència explica la normativa, prenc conciència de la meva gran ignorància sobre l’esport del triatló. Sembla que t’hagin de treure targeta i penalitzar per fins i tot respirar a on no toca. Joder! Massa informació en molt poc temps. Em començo a posar nerviós. A la sortida de la reunió em trobo amb en Quim Sevilla, intercanviem sensacions i comentem els recorreguts, sobretot el de bici, que és força tècnic i amb bastant desnivell.
La tarda de dissabte em passa lenta. Em trobo a casa dels pares amb la motxilla que m’han donat, amb tota la documentació a dins (dorsal, pegatines per la bici, pel casc, bossa de plàstic vermella on posa “bike”, bossa de plàstic blava on posa “run”, bossa de plàstic blanca on posa “street wear”, pegatines per a les bosses de plàstic) i un llibre d’instruccions que intenta explicar esquemàticament com fer els canvis de material de bossa a bossa a cada transició, i al tanto si no ho fas bé que a la mínima et treuen targeta groga! Mai hagués pogut imaginar que això del triatló fos tan complicat, jo el que vull és nedar, pedalar i còrrer, no entenc aquesta obsessió de fer difícil el que és fàcil!
Finalment aconsegueixo organitzar el material i a mitja tarda estic fent el check-in de la bici i deixant les bosses vermella i blava penjades als seus corresponents gantxos, dins del box de transició. No puc evitar fixar-me en els pepinos de bicis que hi ha envoltant la meva Orbea de tercera mà de fa no sé quants anys, m’enganyo a mí mateix i em dic: “tranquil lo important són les cames”.
Cap a les 7 de la tarda vaig cap a la “Pasta Party” i em foto un bon plat d’espagueti, quatre talls de pit de pollastre, plàtan i iogurt. Mentrestant a l’escenari apareix “The Queen of Kona”, sí, sí, la mateixa Paula Newby Fraser... I un cop més penso: “nano no tens ni ideia”, no sé que collons fots aquí!
Al arribar a casa no renunciaré a un apetitós resopó que m’ha preparat la mami...
A les 5 am de diumene 18 de maig sona el despertador. Deu minuts més tard m’estic fotent un calòric esmorçar a base d’hidrats de carboni d’absorció ràpida, que amb prou feina em puc empassar, tinc un nus a l’estòmac, dels nervis. Abans de sortir de casa visito al senyor Roca un parell de vegades, us semblarà ridícul però el tema del trànsit intestinal durant la cursa em preocupa força.
A les 6 ja sóc al box a on es troben les bicis, col•loco els bidons al seu lloc, reviso rodes i torno a visitar al senyor Roca, en aquest cas de forma preventiva. A les 6:45 em trobo al costat del box de sortida, faig uns quants estiraments, m’empastifo bé amb vaselina, em poso el neoprè i cap a la caixa de sortida.
La mar està completament plana i per megafonia anuncien que la temperatura de l’aigua és de 17ºC. Els colors de l’alba emmarquen el far de Calella que, desde la seva posició elevada, fa de testimoni silenciós del nerviosisme que es percep a l’ambient.
Sorprenentment, estic tranquil. Haig de nedar 1900 metres en unes aigües que conec molt bé, sé que la natació és el meu fort i també sóc molt conscient de que haig de controlar el ritme i reservar les forces, si no acabaré patint, com em passa sempre. Ens van cridant per grups, primer surten els “pros” i després la resta de mortals, per grups d’edat. Criden a la “wave 5”, aquesta és la meva, em posiciono prudentment en un lateral per evitar al màxim els cops de braçada i les patades, i sense adonar-me’n ja sóc a l’aigua. Gaudeixo com un nen de la natació i surto de l’aigua després de 31 minuts. Penso que potser he corregut massa, però no em sento cansat.
La primera transició és un desastre. Em costa massa localitzar les meves bosses enmig del caos. Tinc més problemes que mai en treure’m el neoprè i faig equilibris per posar-me les sabates de la bici, sense poder seure enlloc. Em col•loco el casc i corro cap a la bici. En aquests moments tinc la freqüència cardíaca disparada, molt més que en el moment de sortir de l’aigua. Agafo la bici i corro amb ella uns llargs 400 metres, fins a la línia que marca el final de la transició.
Començo a rodar, 3 km d’enllaç pels carrers de Calella fins arribar a la N-II. Progressivament la freqüència cardíaca torna al seu lloc. Torno a gaudir. Creuem el Parc Natural del Montnegre i el Corredor, pujant fins a Collsacreu. Seguidament baixem fins a Sant Celoni per començar un ascens progressiu fins a la Costa del Montseny. Començo a notar les cames carregades i un avís de rampa a l’abductor. Em vaig fotent gels i beguda isotònica cada 15 minuts. Cap al km 75 noto la bufeta urinària massa plena, com per poder soportar els 21 km de carrera a peu que queden, així que decideixo fer una parada técnica i descarregar. L’abductor em continua donant avisos i començo a notar patir el bessó dret. Per uns moments em desmoral•litzo, em queda la pitjor part per a mí, la mitja marató. He disfrutat tant fins ara que no vull baixar de la bici. Arribo de nou als carrers de Calella i allà està la família animant. En veure’ls tinc noto com una injecció d’energia en vena.
La segona transició no resulta tan catastrófica com la primera. Em calço les sabates de còrrer, em poso la gorra i començo a trotar, pensant que ja tinc ganes d’acabar. Com que sóc molt conscient de les meves limitacions, adopto un ritme de trot suau, bastant suau, molt suau… El meu objectiu és acabar sense tenir que parar. No, no pararé. El circuit és completament planer i consisteix en fer dos voltes al recorregut que va des del far de Calella fins a l’estació de Pineda. En tombar a la primera volta es pasa pel box d’arribada. Just quan estic passant jo, al km 2.5, entra per la línia de meta un tal Sylvain Sudrie, el cronòmetre marca 04:02:43. No vas pas tan malament, penso.
Des del començament de la cursa a peu fa acte de presència un vell conegut meu, el vent de gregal, que bufa cada vegada amb més força i ens ve justament de cara quan anem de Calella direcció Pineda. La rampa a l’abductor i al bessó han donat lloc a una anèstesia total de les meves extremitats inferiors. Arribo a l’estació de Pineda i tombo direcció Calella, ara, amb el vent a favor, sense que això tingui conseqüències en el meu ritme. Estic patint, ara per la calor, i tinc masses tentacions de parar. És llavors quan penso en tota la feina feta fins avui, les sèries a les 7 del matí, les mitjes maratons, les sessions de cardio,… En aquest moment, torno a veure a la meva família i a la meva parella, qui a patit els meus entrenaments i les meves impertinències durant tots aquests mesos. No pararé, no. Encaro la última volta, els últims 10 Km, el vent de gregal, la calor, l’anestèsia d’extremitats i res no m’atura, res no em frena... Fins i tot aconsegueixo augmentar el ritme els últims 2 km i esprintar tímidament els últims 500 metres. Miro el Garmin i veig 05:29:52.
Objectiu aconseguit. He experimentat l’essència del triatló amb tots els meus sentits. El repte, la superació personal, la constància, la perseverança, l’esforç físic i mental i el recolçament d’aquells que m’estimen ho han fet possible.
Intueixo que això només és l’inici d’una llarga amistat...
Xavier Duran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada