Parlar de la Terra de Remences és potser parlar de la meca del cicloturisme català, una marxa en la que, per un dia, els seus organitzadors ens deixen jugar a ser PRO’s mentre participem del seu immens pelotón... sens dubte, una festa del ciclisme amb majúscules.
Un corre a casa i per tant, a qui més qui menys li agrada aquest esport, La Remences és una marxa que es sol tenir marcada en el calendari. Una vall, o més encara, tota una comarca, es volca de valent perquè aquest esdeveniment esportiu sigui un èxit rotund... un any més, un servidor, no hi volia faltar...
La de a continuació, lluny de voler ser una crònica de la cursa en sí (que ja ho serà), és un escrit que intentarà transmetre tot un seguit de sentiments i lluites internes que vaig tenir diumenge sobre la bicicleta. Alhora, li he afegit la “coletilla” de diferent perquè la de l’altre dia sens dubte va ser-ho, va tenir quelcom diferent, valors sobre la bici... la de diumenge, la Terra de Remences, va ser una marxa amb valor afegit... aprofito la ben entesa per, ara i aquí, agrair públicament al meu colega, amic i company, Xevi Gasau, tot el suport donat...
Això va anar així...
00:23 AM (7 hores i 37 minuts per l’hora ZULU) jo mateix envio un whatssapp a en Xevi abans d’anar a dormir... “Xevi, demà a les 6h a correus eh? Puntuals, que ens coneixem!”... cap resposta... SILENCI... (està dormint Jordi, està dormint penso...).
Correus... 6:05 AM (1 hora i 55 minuts per l’hora ZULU)... i tot rebent burles dels torrats que surten de Platea... en Xevi respon: “Ara vinc eh?” (en Jordi Hernandez i jo ens mirem sense dir-nos gaire res, ja sabem com va tot plegat, aquella situació,ja l’hem viscut)...
Així doncs perfecte! de moment tot va sobre rodes i segons el planning establert: en Xevi fa tard i cauen les primeres gotetes a Girona... Don’t panic!
Al cap d’uns quants minutets, un parell o tres de semàfors passats en taronja fosc i xerrades més o menys científiques de l’alimentació a seguir a la marxa, estem arribant a Sant Esteve d’en Bas... ja pel camí noto algo estrany amb en Xevi, però no li dono importància...
Ja hem aparcat, ho fem gairebé a Hostalets, queden uns 30 minuts pel cohet inicial i per tenir no tenim res més que unes ganes brutals d’anar al lavabo... típic, avui algú vol posar a prova els meus nervis... Mentrestant, i per ajudar encara més, en Xevi formula crits totalment extranys i aleatoris de difícil comprensió fora que un no entengui aquella situació burlesca com un estat d’excitació màxima... no és llenguatge de Mordor, simplement és que tenim en Gasau pletòric i i amb moltes ganes, ganes que transmet i encomana. El noi avui debuta en una marxa cicloturista i suposo que el paisatge que veu (gent ultimant els seus pepinos, comentaris varis que sent de fons: “yo ataco aquí, tu que llevas, un 34? yo el año pasado lo hice en..., eso no eh nah el Luisma lo hizo eng... ” ) me l’estant posant com una moto...
Ja anem guarnits de dalt a baix, tot i que el ruixat que ha caigut uns minuts abans ens genera certs dubtes... en Xevi, sense paravent a la vista s’intenta autoconvèncer... “no cal el paravents, el cel està trencat, veieu? amb manguitos fem...”. Per contra, jo no les tinc totes, només penso amb la possibilitat d’un ruixat a mig camí i el portar el paravents em sembla de calaix. Més tard ens trobarem a Sant David Preses que ens deixarà un xaleco que ens facilitarà molt més les coses.
Ja estem a la sortida... sobrats... 5 minuts de marge... si és que Jordi, pateixes per res...
Allà parats el temps passa lent, comences a sentir aquell pessigolleig a la panxa que et recorda que estàs viu... miro en Xevi i el veig emocionat... “vamos eh Pantín!”... “vale, vale, valeee!”... i algun que altre crit d’ànim que em fa veure que avui pot ser un gran dia... (recordo la meva primera marxa cicloturista en aquells moments i entenc aquella cara...).
Paaaam! Click, click, clack, clack... cala dins, cala fora... algú em podria dir per què el típic que no li entra la cala al pedal sempre està davant teu? un baixa pinyó, un segon, un tercer i, a la que es pot, el plat gran... per endavant, 175 km de pedalades... la gresca està assegurada, tindrem temps per tot... Show must go on!!!
Sortim suau, les sortides d’aquestes marxes ja són de per sí perilloses com perquè després d’un ruixat com el que ha hagut un ja comenci amb el punyal entre les dents. A la nostra zona semblaria com si tothom s’hagués posat d’acord i es va prou al lloro. La carretera esta prou molla i perillosa com per no tenir-ho en compte...
Ja hem creuat Olot, la Canya, Llocalou i la Vall de Bianya... amb l’inici de la pujada a Capsacosta la tensió es redueix, el grup ja s’estira i un ja pot començar a gaudir... Merda!!! En Xevi... no el veig... miro enrera, torno a fer-ho, i res, no el trobo...
(Incís! Fins a diumenge en Xevi, per qui no hagi pogut gaudir de la seva companyia en bici, era la meva hombra a la carretera... podreu entendre doncs que patís en aquell moment...)
En cap moment m’ha semblat veure’l que em passés, fet que em tranquil·litza. Penso doncs que si afluixo el pas amb poc temps l’he de veure passar... I efectivament així és... ni 10 segons passen que ja noto la seva presència, el seu alè, THE RAT, ja és aquí! La meva roda will never walk alone...
Capsacosta sembla ser un pur tràmit, les cames estan més que fresques degut al poc quilometratge que portem i arribem a dalt sense gaire res a comentar. A quilòmetre i mig pel final m’ha semblat veure que en Xevi catxava un xic, el seu “Tira, tira , tira Pantín tira!” em confirma poc després que potser no està del tot fi o anem massa ràpid. De totes maneres, una vegada coronat, aixeco peu i ens reagrupem... No val la pena separar-nos tant aviat, a més, no tothom comença igual les curses... jo però, vaig un pas més enllà, jo d’en Xevi no me’n fio ni un pèl!
Fins a Ripoll sembla que anem a apagar foc, tot i que abrigadets en un grup numeròs, l’espera fins i tot se’ns fa agradable... rodar a 50 sense un adonar-se’n és un plaer que no es gaudeix normalment...
Com molt bé m’indica l’Enric un parell de dies abans, cada tres quarts, una horeta, menjo alguna cosa, no vull esperar a tenir gana doncs després puc pagar-ho massa car, mentrestant a uns centímetres rera meu, allà està, inamovible, el centinella, el meu àngel de la guarda...
Pujant a Canes es repeteix una mica el mateix guió de l’anterior, port aquest on fins i tot m’atreveixo a tirar del grup en els últims dos quilòmetres... em sento fort, per darrera, en Xevi fa una mica la goma... el que diré ara pot sonar a soberbi o pre-potent, que no ho sóc pels que em coneixeu, però és curiosa la tranquil·litat que t’aporta el veure que el teu company pateix més que tu... jijijiji!
Baixant de Canes ja és una altra història, en Xevi no només em recupera els segons perduts a dalt el port, sino que en una baixada tècnica com és aquella, se’m posa a davant a tibar... la gent va boja i veig que ni en un descens hi ha una mica de pausa per descansar. Amb un tres i no res tornem a estar a Olot i el ritme no minva, encara anem mesclats els de la marxa curta i llarga i això fa que es corri a un ritme molt alt. Per aquest impàs de la separació de les dues curses em ve la primera alarma de que en Xevi ha ressucitat, el relleu que em dona per atrapar al grup capdavanter supera les toleràncies pre-establertes de “relleu” i entra en terrenys més propis d’atac... l’esforç que he de fer per recuperar la roda em dóna la raó, és un “hachassu” amb totes les seves lletres. Actuo malament i el meu “Nooooi, que fooots?!” em delata. Semblo un juvenil i li dono una informació clau i coordenades d’atac a una màquina de matar... de totes maneres tot torna a la calma...
Les expectatives es compleixen i efectivament estem anant a molt bon ritme. Arribem a la separació de marxes al voltant de les 2h i 45 minuts. A partir d’allà ja no hi ha marxa enrera, Bracons i el desert d’Osona ens espera... Girem ràpid a la dreta i ja ens trobem a Joanetes, en Xevi posa la mà a la butxaca i es treu un gel, però no un de qualsevol, sino que és “el gel”... me n’ofereix una mica però en aquell moment no accepto... meeeeeeeeeeeeeec! Error!
A partir d’aquell moment comença la verdadera Terra de Remences, sense jo adonar-me’n al deixar el trencall per fer la llarga, el cervell m’ha treballat massa i m’ha donat massa informació de cop: em recorda percentatges de Bracons, quilometratges de “falso llano” per Osona, em recorda la “pájara” de l’any anterior a Cantonigros... i tot plegat em fa baixar una mica la moral... a tot això no cal amagar que començo a notar les cames pesades... potser hem apretat massa a l’inici?
“El gel” comença a fer-li efecte a en Xevi i tot ell, amb aquells bots i balls peculiars amb els què ens té acostumats i ens deleita sobre la bici, se’m va separant... faig la d’intentar seguir-lo, posar-m’hi al costat, agafar aire i dir-li una frase del tirón enmig d’una rampa del 10% perquè vegi que estic allà més tranquil que unes pasques... la frase que li dic és curta, com curt l’impàs amb el què tornar a deixar-me. A partir de llavors, el gap no deixa d’augmentar fins al final de l’ascensió. Les meves llums d’alarma ja estan enceses, l’ampolla amb el missatge de SOS llençada, però intento guardar la calma com puc i em poso en mode: “pedala al teu ritme nano o no arribes ni a Manlleu”... i així ho faig... Un cop a dalt no veig en Xevi, sino que em trobo una bèstia! Somrient com qui ha fet unes Encies i amb cara d’estar-s’ho passant bomba. Bufff! Que cabrón penso, com penso lo malament que m’ho passaré si intento anar darrera d’un Gasau desbocat... De totes maneres em foto unes taronges, omplo bidons, plàtans a la saca i cap avall que fa baixada...
En Xevi se m’ha disfressat de Contador i sembla que l’esperi la dona de la seva vida a Sant Pere de Torelló, jo mentrestant m’he disfressat de Gasau (el Gasau vell) i deixo anar un dels seus “tira tiu tira, deixa’m va Xevi,deixa’m, tira va si us plau! No puc, no puc”... efectivament, vaig fora de punt, no he menjat prou i el desquici se m’està apoderant de la situació...
En aquell moment, en Xevi aixeca el peu i comença a cridar-me i esperonar-me... “ets una bèstia Pantín”, “ets el regulador!”, “vaaaa, vaaa, que això ho tenim!”... en aquell moment se m’acudeixen mil-i-un insults però per no xerrar em foto un gel... però no “el gel”... simplement, un gel.
Hi ha vàries hipòtesis que em diuen que el gel em va anar prou bé, d’altres que el fet de reagrupar-nos al pla va ser la clau, d’altres que els ànims d’en Xevi van fer l’efecte desitjat, però la qüestió és que la por que li tenia al pla d’Osona (sempre pateixo molt al pla) va passar sense fer massa sang...
Al començar l’última pujada de la jornada em torna a venir algun petit síntome de que encara queda un últim patiment, una pujada que no se la recorda pels seus alts percentatges, però que no perdona a ningú. Condreu sempre se li acaba entravessant a molts... jo no seria menys aquesta vegada...
Queda poc per arribar a Cantonigros que jo ja veig que en qualsevol moment em despenjaré del grup, porto massa temps a la cua del pelotón amb l’ancla posada sobre la Merida d’en Xevi, com per poder creure que arribaré al Far amb ells. Els papers s’han intercanviat per complert. En un moment d’aquests, i potser ja veient que estic patint i em despenjaré, en Xevi se’m posa al costat i em diu: “Pantín, objectiu aconseguit, baixem segur de les 6 hores”... en aquell moment no penso en res més, en Gasau ha donat amb la tecla... aquelles paraules són balsàmiques i actuen millor que qualsevol beguda isotònica... sens dubte, em van entrar molt bé...
Efectivament m’acabaria despenjant i patiria una semipájara de pedigree a Cantonigros però acabaria ressucitant als últims quilòmetres de Condreu com deien ja les escriptures per acabar recuperant bastant del temps perdut. Em plantaria de nou a Sant Esteve d’en Bas amb 5h46’ ( a gairebé dos minuts d’en Xevi)... un temps molt millor de l’esperat... objectiu aconseguit...
Llegint aquestes línies un pot arribar a pensar que això era una guerra oculta entre en Xevi i jo, en part és clar que ho era (els dos som molt competitius i sempre tindrem aquests piques sans), però amb aquesta crònica, fora dels temps aconseguits, només m’agradaria poder haver plasmat la grandesa del ciclisme i els valors que aquest et pot transmetre... si ho he aconseguit, encara que hagi estat en petita proporció, em dono per satisfet...
Efectivament va ser una Remences diferent... no és tant QUÈ la fa diferent sino QUI ho fa...
Salut i quilòmetres...
Crònica escrita per Jordi Pantín
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
