El primer dia que surto amb bici els del Triatló Girona Costa Brava és un dia entre setmana. Penso que és la millor manera d’afrontar el sempre complicat primer dia. Les estrenes mai són fàcils i sé que aquesta gent no està per romanços. En teoria, és una sortida senzilla, sense desnivell i curta, pel que no m’ha de ser impossible seguir una roda en els 50-60 kms que estan previstos fer.
La primera sorpresa arriba quan sortim amb retard, de més d’un quart d’hora. Ja em va bé, perquè no sóc precisament puntual, però tenia una altra concepció d’un gremi especialitzat en treballar amb el rellotge a la mà en tot moment.
Així que sortim de la Guàrdia Civil 5 membres, perfectament equipats, fins i tot amb alguna bicicleta cabra.
Els primers quilòmetres, passant per Quart, ja intueixo que “aquesta gent hi va molt fort”. La velocitat comença a augmentar i tinc problemes per seguir l’última posició del grup. Em començo a preocupar; l’Enric entra en els relleus i el ritme segueix creixent. Segueixo a l’últim lloc i em comencen a fer mal les cames. No vaig bé de ritme, tot i tenir quatre corredors a davant. Començo a sospitar que he punxat roda o que la tinc poc inflada. Me la miro i la remiro i sembla que tot està bé. Vull dir, la bicicleta està bé, jo no tant.
No m’oblido de beure per anar-me hidratant. Només faltaria que em passés factura. Enfilem camí de Llambilles, Cassà i Llagostera i el ritme segueix sent molt alt. El crono oscil·la entre 35km/h-40km/h malgrat que fa força vent. M’he proposat agafar roda i no deixar-la. Això sí, em mentalitzo a mi mateix que tinc prohibit passar a fer un relleu. Faria baixar el ritme del grup, però, sobretot, ho pagaria al final.
El grup es pren un petit descans entrant a Caldes i aprofito per recuperar forces. Agraeixo que estigui a punt de fer-se fosc perquè això significa que la tornada serà imminent. Arribem a l’aeroport, apreto les dents per no quedar malament els triatletes i ja arribem el tram final, on es baixa el ritme per retornar amb tranquil·litat fins a Girona. Després de la tempesta sempre ve la calma. És moment de la reflexió. Penso que he tingut sort de no haver començat amb altres sortides que ha fet el Costa Brava els dissabtes, més exigents en quilòmetres i amb alçada. Una cura d’humiltat per seguir entrenant amb solitari abans de tornar-hi. Per què quan torni, serà per ser un més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada